1 any!

Vaja, vaja vaja…així que creieu que ja tenia el blog abandonat, eh? DONCS NO! Ja sóc aquí de nou!

M’heu de perdonar, és que he tingut els tres mesos més estressants de la meva vida. He estat molt ocupada amb el Nadal, posant-me malalta i fent un any!

Si! ja tinc un any! Sembla que fos ahir quan els pares i jo sortíem de l’hospital més perduts que un pop en un garatge i ara mireu-me! Gatejo per tot arreu, ho toco tot, em passo el dia parlotejant, ja sé dir alguna paraula,i sóc una nena cada més i més espavilada. Ah! i molt important! Vaig fer les meves primeres passes soleta el dia de l’aniversari de la Tieta Xin! Una data que a partir d’ara recordarem el doble 🙂

Però anem pas a pas, que han passat moltes coses!

Com us vaig explicar, els meus pares em porten a l’Espai Creixença, un espai familiar on estic fent un munt d’amics i on, de pas, enganxo tots els virus que passen per allà a saludar. O sigui que per fi els meus pares han tingut ocasió de coneixer el fascinant món de les urgències pediàtriques! Tot un món de nens plorant, nens tossint, amb mocs… Bestial! Fora bromes, per mi ha sigut una experiència bastant desagradable. Se t’acosta una noia amb bata blanca dient coses boniques i fent-me riure i ensenyant-me un objecte molt interessant i de cop, a traïció, n’apareixen tres més i et punxen la mà o et posen un tub al nas, o et miren les orelles! Si és que no et pots refiar de ningú, home! És per això que ara ja només posar un peu al consultori de la Lina, la meva pediatra preferida, m’entren tots els mals. Pediatres del món, sou molt bona gent, però ara mateix prefereixo

tenir-vos lluny!

I és que vaig passar un desembre ben entretingut! Vaig inaugurar-lo amb una gastreonteritis i vaig donar la benvinguda al 2015 amb una bronquitis. Por todo lo alto, clar que si! Estimats virus, estic immunitzant-me a tope, no podreu amb mi! A més segueixo menjant moltíssim per estar encara més sana!

I sabeu què? He après a dir hola! i m’agrada tantíssim que em passo el dia saludant a tothom amb qui em creuo. Algunes persones em miren i em responen, d’altres persones més aborrides no em fan cas, i llavors jo els miro amb mala cara. Seràn mal educats! Per sort jo segueixo igual de feliç, encara que els adults us encaparreu en no ser-ho.

Ah! i també he passat el meu primer Nadal! Ostres, si hagués sapigut que era tan guay l’any passat m’hauria decidit a sortir abans! Quin munt de regals i coses xules! Picar un tronc que treia papers brillants amb coses dins, llevar-te un dia i trobar el menjador ple de paquets…m’encanta desembolicar paquets! Després el que hi ha dins no sol ser tan interessant, però aquells papers…tan brillants, amb tants colors…una preciositat! Durant les vacances de Nadal vaig tenir el meu primer contacte amb la neu. Resum: molt freda i molt blanca. Crec que la gaudiré més quan sigui més gran!

I us he de presentar algú molt important: el meu millor amic, en Nemo! És un peluix adorable del que no em separo ni un moment i m’acompanya cada dia a dormir (ell creu que dormim junts cada nit perquè no s’entera que jo sempre acabo dormint amb els meus pares que pobrets, sino ho passen malament).

I el dia 3 de febrer vaig fer un any! Ho vam celebrar amb els amics de creixença i després vam fer una festa a casa. Ho vam decorar tot ben xulo i em van fer bufar una espelma d’un pastís súper xulo que era del Nemo! Com em coneixen els pares eh!

i quin munt de regals que vaig rebre! La mare diu que sembla que tinguem no se què de Diògenes. No sé qui és aquest nen però les joguines de casa són meves, no li he pres res, o sigui que ja em pot deixar tranquila. Per cert, uns amics de la mare em van regalar el meu primer poni! No entenc què volen dir amb axò de “el primer”…però si cada aniversari me’n regalen un al final podrem organitzar carreres de ponis ilegals!

I per fi un esdeveniment que no és el primer cop que faig: per fi vaig celebrar el meu segon carnaval! La meva mare diu que mentres no tingui veu per opinar ella decideix la disfressa, i aquest any em va vestir de Princesa Leia, jo no sé qui és perque no surt a cap dels meus contes, però segur que m’agradaria perque tothom li diu “la de les ensaïmades”. Aquí em teniu, què us sembla?

Doncs nois, ho deixo aquí que amb això de caminar vaig molt cansada i ja no són hores per estar davant l’ordinador. Un petó i una abraçada i fins ben aviat!

9 mesos: tota una senyoreta!

Hola a tothom!

Com esteu? Com ha anat la Castanyada? Us heu inflat a panellets i castanyes? Jo m’he dedicat en exclusiva als moniatos, els vaig descobrir en una excursió que varem fer a Can Xercavins i no us podeu imaginar com vaig arribar a gaudir!

Ja toca actualitzar el blog, no? Han passat dos mesos i mooooltes coses! Comencem per una data molt important: 11 de setembre. Si, la V. I a més, la meva primera dent! Per a que després diguin que no sóc bona catalana! A dia d’avui ja en tinc 6, i faig unes mossegades dignes de tenir en compte…

I és que ja sóc una nena gran! Ja Tinc 9 mesos! Al fer els 8 mesos vaig aprendre a gatejar i des d’aleshores que no paro quieta ni un segon. Casa amunt i avall, m’encanta explorar i descobrir racons nous i ficar-me a la boca qualsevol trosset petit que els pares s’hagin deixat a terra tot i haver-se passat la tarda sencera amb l’aspirador. Que emocionant és tot! A més estic perfeccionant el aguantar-me tota sola de peu, i per tant em passo el dia buscant punts on agafar-me per poder aixecar-me i caure automàticament a terra de cul. No patiu, ja veureu com en la propera entrada ja llegireu com de bé m’aguanto! Pel que fa al menjar, òbviament, segueixo portant-me com una reina. Ja tinc els sòlids més que dominats!

El dia 27 de setembre em varen batejar al Santuari de l’Ajuda i després vam fer una festeta al jardí de casa, hi havia molta gent i m’ho vaig passar genial anant de braç en braç. No coneixia ningú però va ser un dia molt bonic 🙂

He conegut molta gent aquests dos mesos! Els meus pares em porten a l’Espai Creixença dos dies a la setmana i allà he conegut altres nens i nenes i hi fem un munt de coses. M’agrada molt la juerga! Aquí em teniu el primer dia llesta per començar a jugar!

Ah! i no us ho vaig explicar! Però durant l’estiu la mare em va presentar a les que van ser les seves primeres amigues: les companyes de classe de l’escola Carlit. Tenia moltíssimes ganes de conèixer-les perquè tot i que ja han passat més de 20 anys la meva mare els hi té una estima molt especial. Ara em falta conèixer a una d’elles que viu a Argentina, i els pares diuen que ara per ara això em cau una mica lluny per arribar-hi gatejant.

I parlant d’amigues, vam tornar a tenir trobada amb les anomenades Mamixulis! Vaig retrobar-me amb els meus cosins virtuals i aquest cop la trobada no va ser tan tranquila com l’última, ja que tots ens moviem molt! A la propera no sé com ho faran per tenir-nos tranquils a les trones gaire estona, segur que molts de nosaltres ja caminarem i no en tindrem prou amb quatre sonalls tirats sobre una manta…

Però no tot han sigut mamis i amigues de la mare, no. El meu pare també va decidir portar-me al seu terreny i per primer cop a la meva vida, vaig anar a veure un partit del Barça al Camp Nou! M’ho vaig passar molt i molt bé, tot i que feia molta calor i la gent cridava molt fort. Jo també animava a l’equip eh, no us penseu! I totes les dones de la fila del darrere em feien més cas a mi que al partit… 

Com que el meu pare va veure que m’agradava això del futbol m’ha fet sòcia del Barça! Ara toca que es posin les piles els jugadors, el dia de Madrid-Barça estava tan enrabiada per haver perdut que em volia arrencar l’escut dels pantalons…

Ah, i ara que parlem d’esports, ja puc dir de manera oficial que sóc la nova cheerleader de l’equip de bàsquet del meu pare! Aplaudeixo i crido molt durant els partits, tot i que no acabo de tenir massa clar a qui he d’animar…

I per acabar el post us vull explicar que els meus pares em varen dur a un lloc molt i molt xulo! Vam anar amb la meva amiga Arlet (juntes som The Arlie’s) i els seus pares a RAC1 a veure en directe La Segona Hora! Ens ho vam passar genial! Cap de les dues va plorar, però això si, igualment ens vam fer sentir!

Espero poder tornar ben aviat amb moltíssimes més coses per explicar. Us deixo que la meva mare diu que m’ha de provar una no sé què que m’ha comprat pel cap…

 

 

Arlet.

Setembre: Retorn a la calma

Bones!

Perdoneu que hagi tardat tant a escriure, és que estic vivint la meva primera rentrée i vaig molt de cul amb tot això de tornar a la feina i tal. Bé, jo no, els meus pares. Però com que em toca viure-ho tot des de primera fila em sento igual d’estressada que ells.

I mira que sempre havia sentit que això de les vacances era per a descansar, doncs no ho sembla! No hem parat en tot l’estiu! Vam estar uns dies a la Vall d’Aran, uns dies a la platja i uns dies a Hamburg, és a dir que m’he passat mil hores al cotxe amunt i avall, que ja he provat la sorra de la platja i que m’han fet llevar a les 6 del matí per agafar un avió que es va estar dues hores parat a la pista perquè un ordinador no funcionava. Si. Tot molt divertit. Queixes a banda, la veritat és que m’ha agradat tot moltíssim! Els Pirineus són preciosos, la platja és molt divertida, i els alemanys són… bé, són molt alemanys.

Per cert, heu fet mai turisme d’hospitals? No us el recomano. Si teniu algun dubte pregunteu al meu padrí, ell us explicarà com passar-se 15 dies ingressat en un hospital alemany sense morir d’aborriment. 

Aquí teniu un petit àlbum amb fotografies de la Vall d’Aran, la platja i una estranya butaca que fan servir els alemanys per prendre el sol (tant senzill que és estirar una tovallola a terra…).

 

A més també hem passat uns dies a Centelles, que va ser Festa Major, i com cada any es va celebrar el torneig de tennis del Bosquet. A la final van jugar-hi dos cosins de la meva mare, i tot i que no van guanyar em vaig voler fer una fotografia amb ells i em van deixar agafar el trofeu! Tant bon punt sàpiga caminar ja començaré a agafar la raqueta, que la meva mare vol que la jubili.

És que a més aquestes últimes setmanes començo a tenir ja moltes ganes de gatejar, però encara no me’n acabo de sortir. El que realment m’agrada, però, és estar de peu! Em passaria toooot el dia de peu mirant tot el que m’envolta! Em diuen que sóc una xafardera però clar, si encara tinguéssiu tot el món per conèixer vosaltres també serieu uns xafarders.

I això que aquests mesos he conegut moltes coses interessants eh! He participat a un programa de ràdio, he jugat amb els cosinets Marcel, Bernat i Aina, he intentat perseguir gats,…però sobretot sobretot sobretot, he començat a menjar! Quan vaig anar a la revisió dels 6 mesos, a banda d’haver arribat oficialment als 10kg, vaig sortir-ne amb el permís per començar a menjar sòlids. I tot i que la llet de la mama em segueix agradant molt, menjar s’ha convertit en un altre plaer. He provat alguna papilla (en pocs dies n’hauré de menjar si o si) però els meus pares duen a terme una modalitat que es diu Baby Led Weaning, és a dir, que jo mateixa sóc la que marco el pas als sòlids a base d’anar provant el que ells mengen, sense triturar i sense obligar-me a res. Com que la llet ja m’aporta pràcticament tots els nutrients que em fan falta, amb el BLW aprenc a menjar, em diverteixo, i descobreixo gustos i textures. Us ho he explicat molt per sobre, si us interessa, seguiu aquest link! Mireu com menjo espaguetis, verdures, pollastre, o meló!

 

Altres coses que m’hagin passat aquest estiu? deixeu-me pensar…. ah si! La Carmen, una amiga de la mare, em va regalar una panera dels tresors, i no em canso de treure els objectes i mirar-los, posar-me’ls a la boca, tirar-los al terra i intentar agafar-los! Moltes gràcies pel regal, Carmen! Ha sigut tota un descobriment!

Doncs bé, us he de deixar ja! Aquest setembre tenim molta feina i no sé si podré passar gaire per aquí, o sigui que si no ens veiem abans, feliç entrada a la que serà la meva primera tardor, molts ànims amb la tornada a la rutina i sobretot, ompliu-vos d’abraçades i petons, que a mi m’encanten, i per això vaig sempre amb un somriure d’orella a orella. Per a ser feliç noem  fa falta gaire més! 🙂

P.D: no voldria deixar-me de comentar la nova obsessió de ma mare per a posar-me cintes, diu que quan creixi ja no em deixaré posar llacets i coses roses i que per tant aprofita ara.

 

Arlet. 

 

4 i 5 mesos, comencen les vacances!

Ostres! Han passat dos mesos i jo sense actualitzar el bloc! És que m’estic convertint en una nena molt atrafegada i no tinc temps per a tot.

El dia 3 de juliol vaig fer els 5 mesos i segueixo tan rodoneta com sempre. La pediatra es va quedar de pedra al veure que als 4 mesos pesava ja 9kg! Tinc intenció de ser una nena ben alta i forta i per això necessito anar agafant forces. Encara no prenc papilles però ja m’han deixat provar la fruita i m’encanta. Hauríeu de veure quins drames organitzo quan se’m cau el meló de la boca, em direu exagerada però és que és tan bo…

I mireu si ja en soc de gran que ja dormo soleta a la meva habitació! Encara em desperto unes quantes vegades però els meus pares tenen l’esperança que en poc temps els deixi dormir una nit sencera. I ja m’aguanto assentada prou bé! Si em despisto caic cap al costat però ja ho domino prou bé. Ah! I m’he descobert una cosa moooolt interesant; el peu! És casi tan bo com la mà!

Aquests dos mesos he fet moltíssimes coses! Va ser la Festa Major de Rubí i com que es veu que són uns dies especials, els pares em deixaven anar a dormir molt més tard i sortíem a passejar i a veure totes les coses que feien. Per primer cop he vist gegants, castellers, les gitanes, correfocs, i moltes coses més! I ara que ja ha començat la calor de debò he estrenat una piscineta, el meu pare diu que semblo una guiri…

I no m’oblido d’una cosa molt important! Per fi vaig conèixer als meus cosinets i tietes virtuals! Som una bona colla i prometem donar molta guerra, de moment la mare es passa el dia parlant amb elles de nosaltres, a totes hores! Ja tinc ganes de tornar-los a veure, tot i que crec que a la següent trobada no us deixarem dinar tan tranquils…Ah! i Mireu quina samarreta més xula ens van regalar a tots nosaltres!

I parlant de les tietes virtuals…gràcies a elles m’han regalat la Sophie! Els meus pares no creien que realment pogués ser tan meravellosa com la descrivien, però no sé què té que em torna boja! Si no sabeu qui és la Sophie llegiu aquest post, i us recomano que si heu de fer un regalet a un nadó com jo, opteu per ella, quedareu com uns súper modernillos! Aquí em teniu amb la Sophie, és irresistible!

Però no tot ha sigut divertit aquests mesos. Com molts sabeu el meu avi va marxar i m’han explicat que no el tornarem a veure, però que ell va poder gaudir amb mi quatre mesos i que amb això en tenia prou per ser l’home més feliç del món, i per tant no hem d’estar tristos. O sigui que acabaré el bloc d’aquests últims dos mesos amb un somriure ben gran per a tots vosaltres! Que tingueu un molt bon inici de vacances i fins ben aviat!

3 mesos!

Hola a tothom!

Demà faig tres mesos i mig i ja toca actualitzar el bloc. He fet moltes coses aquest mes, i segueixo creixent i aprenent molt ràpid!

A la revisió dels tres mesos pesava 7.970gr i feia 63cm, segueixo sent una nena ben pleneta! Com que les meves galtes comencen a ser molt conegudes els meus pares m’han comprat una samarreta per evitar que la gent se’m mengi a petons.

 

Cada dia aprenc coses noves. Ja sé girar-me de bocaterrosa a panxa enlaire, parlo molt, i el més important de tot, m’he descobert les mans! Faig la pipa, cosa que no agrada gaire als meus pares, i intento agafar les joguines i posar-me-les a la boca, però encara necessito una mica de pràctica…

He crescut tant i sóc tan xafardera que els pares ja em porten amb la cadireta de nens grans, i m’encanta mirar els arbres! De fet m’agrada molt la natura i és clar, per Sant Jordi vaig tenir el meu primer contacte amb una flor, el meu pare em va regalar una rosa ben bonica (al final de tot d’aquest vídeo ho podeu veure!). També vaig rebre els meus primers llibres, mireu quina pila!

Però abans de Sant Jordi vam tenir altres celebracions. Els meus pares van fer 27 anys, i a més, per Setmana Santa, vam anar a beneïr la palma i vam fer la Pasqua a Centelles. No hem parat de menjar pastissos! Bé, jo no els he tastat, però ells s’han encarregat de menjar-se la meva part… Aquí teniu fotografies de el dia de la palma amb la padrina i amb el padrí obrint la mona!

 

 

 

 

 

 

 

A més, aquest abril he fet el meu primer viatge! Vaig passar uns dies a València amb els pares i em va agradar força, sobretot l’Aeroport de Castelló i la Ciudad de las Artes y las Ciéncias, molt i molt útil tot plegat!

Doncs fins aquí el resum d’aquest últim mes i mig! Us deixo que estic acabant de perfeccionar el fer la pipa amb la mà esquerra! Un petó!

Arlet.

 

Hola a tots i totes!

Ja tinc dos mesos i deu dies! Que ràpid passa el temps aquí fora…

Des de l’últim cop que vaig escriure-us, he viscut moltes coses, però segurament el més important és que he crescut moltíssim! Ja peso 6’5kg i medeixo 61 cm. La Lina, que és la meva pediatra, diu que semblo una nena de cinc mesos perquè estic molt gran i molt espavilada. I és que dijous passat em tocava la revisió dels dos mesos i em van posar dues vacunes, cosa que no em va agradar gens! A la visita la infermera em va dir que semblo un petit Buda, i no és la primera que m’ho diu, els tiets de la meva mare també ho diuen! Ara, si per alguna cosa se’m reconeix és per les galtes, això ho he de reconèixer. De fet els meus pares em diuen Moflis, es creuen molt graciosos… però mireu, oi que no n’hi ha per tant?

 

Si de una cosa no es poden queixar és de que segueixo sent molt bona. De fet ja he dormit un parell de nits 8 hores seguides, i fins i tot un dia en vaig dormir 12! La meva mare va haver de despertar-me a les 10h perquè fèiem tard al grup de lactància! Demostració gràfica de la meva afició a dormir:

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Ah! i fa uns dies vaig anar per primer cop al Camp Nou! Vaig acompanyar al pare a votar al referèndum pel nou camp i de passada vam visitar el museu i el Camp (també van intentar fer-me sòcia, però es van deixar els papers a casa i millor obviar-ho…). Aquí teniu el meu primer selfie, des de la tribuna!

He descobert que hi ha un munt de coses al meu voltant súper interessants, per això m’agrada anar sempre amb el cap ben aixecat! Ja no sóc un bebé que hagi d’estar estiradet tot el dia, què us penseu?! També m’he descobert les mans! Em passo el dia menjant-me el puny i he après que si moc els braços puc tocar els ninotets que pengen del cotxet, però em frustro una mica perquè em costa molt. De fet sóc tan gran ja, que jugo amb la meva mare a fet i amagar, mireu com en sé de camuflar-me entre els coixins…

Espero poder explicar-vos un munt de noves descobertes el mes que ve! És molt emocionant això de créixer!

I acabo enviant un petó ben fort als meus cosinets virtuals; la Nahia, les Clàudies, el Marc i el Roc i a tota la resta que encara no conec en persona però espero fer-ho ben aviat! 🙂

Arlet.

 

Ja tinc 1 mes!

Hola a tots i totes!

Ara ja em faig càrrec jo mateixa del blog que fins ara escrivien els meus pares mentre jo estava a la panxa.

Avui fa un mes que vaig néixer, però els meus pares tenen la sensació que mai he sigut un nadó d’aquells tan i tan petits. Tinc unes mans i uns peus molt grans, i sóc molt llarga (d’aquí un temps en direm “alta”), i a més sóc molt espavilada! Ja aguanto el cap ben dret, tot i que m’avisen que si no vigilo em faré mal perquè encara no hi tinc massa traça.

M’agrada molt menjar! M’he engreixat casi un quilogram en dues setmanes! De fet em passaria el dia menjant i dormint i els meus pares diuen que ho poso molt fàcil això de ser pares primerizos. El que ells no saben és que és una tàctica perfectament planejada perquè ben aviat vinguin amiguets i cosinets, ja que m’ha tocat ser la primera i per tant obrir camí. Si fos una nena inquieta i pesadeta ningú voldria tenir fills perquè veurien els meus pares amb unes ulleres fins a mitja cara, però no és així. Dormo des del primer dia 4 i 5 hores seguides, i pràcticament no ploro. Això si, quan toca canviar de roba i em deixen amb la panxa enlaire m’enfado molt i llavors trec tota la mala baba (heretada de la mama) i ploro a ple pulmó i em poso ben vermella, però de seguida se’m passa. Per sort tinc una bona amiga al canviador que m’ajuda a passar aquestes males estones, mireu, aquí estem les dues acabades de vestir! Us la presento, és la Carolina!

En un mes ja he fet un munt de coses! Per exemple, hem anat a veure el carnestoltes de Centelles i el de Rubí. Els meus pares diuen que com que encara soc molt petita, no gosen disfressar-me, però tot i així els agrada fer-me fer el ridícul i ja m’han decorat un parell de cops. Aquí en teniu la prova, ja m’ha tocat passejar-me vestida d’ós polar!

Com us deia al principi, no acostumo a plorar gens, però és clar, quan tinc gana bé que m’he de fer sentir! I per tant, he trobat la manera de que els meus pares es donin compte que estic afamada, faig un soroll com el d’un porquet! I tanta gràcia els fa aquest sorollet, que l’altre dia van decidir posar-me unes ulleres, per acabar de rematar el Carnestoltes, disfressant-me així del porquet d’El gran dictat! El meu tiet diu que més aviat sembla que vagi de hipster, mireu…

Apa, ens veiem virtualment d’aquí unes setmanes! Prometo anar explicant les meves aventures tan aviat com pugui escapar-me dels petons dels meus pares…

 

Arlet.

 

 

38, 39 i… 40+4!

Passaven quatre dies de la data oficial en que sortíem de comptes, i la nena va decidir que ja era el moment. Després d’un cap de setmana amb contraccions, una hora i mitja d’infern i finalment un part molt ràpid,el dilluns dia 3 de febrer a les 05:40 naixia l’Arlet Puigventós Aranyó.

No us farem una crònica de la nit, ni ens enrotllarem amb sentimentalismes típics i tòpics, ni molt menys ens queixarem de no tenir 8 hores seguides de son i la casa en modo caos total. Els que sou pares ja sabeu de què va, i els que no només us podem dir una cosa… no sabeu el què us perdeu.

El peixet ja no neda dins la panxa de la mama, i ara comença l’aventura de debó!

36 i 37 setmanes…

…i aquí seguim! De moment la nena diu que res de res de sortir, que a fora fa fred i que a dintre la panxa s’hi està millor, a pesar del que opini la Blanca al respecte. 

Segons els metges, com que és un embaràs “de llibre”, tot apunta a que la petita naixerà quan marca la data oficial, és a dir que toca esperar fins a finals de gener. Per una banda ens va bé, així ens assegurem que surt feta i refeta i que tenim temps d’acabar de preparar-ho tot a casa, però ara que les famoses contraccions de Braxton Hicks treuen el cap cada dia i ho fan cada cop amb més mala baba, la Blanca comença a tenir ganes que s’acabi ja. A més, no ho negarem, tenim ganes de veure-li la carona i poder donar el tret de sortida als tòpics post-embaràs: “és llarga com els Aranyó”, “té el nasset Puigventós”, “pobreta, tant bé que deuria estar dintre”, “és bona nena, només dorm i menja” etc, etc (aquest últim és una petició encoberta). 

Ara doncs, ja només queda esperar. Aprofitarem per fer tot allò que després ens serà impossible, com dormir fins tard, mirar Star Wars amb el volum al màxim, o simplement no fotre RES. Sabem que en pocs dies desapareixerem del mapa absolutament, perquè es veu que els nens tenen com un súper poder que consisteix en menjar-se el temps i absorbir a sons pares per a que no tinguin temps ni de dutxar-se. 

I clar, esperar… però tampoc ens podem permetre una vidorra de rebaixes, restaurants i escapades, bàsicament perquè la Blanca caminant no arriba més enllà de la Plaça del casino de Rubí (amb parades a mig camí el tema es pot allargar fins l’estació). Tota la vida sentint allò de “que pesat que es fa l’últim mes d’embaràs!” i va i resulta que és la frase amb més veritat que hem escoltat durant els 9 mesos!

Per sort, les festes per enmig han ajudat a fer-ho més amè. Òbviament la nena ha rebut molts regalets! Els reis han portat al Marc l’equipació completa del Barça per la nena (per 6 mesos, és a dir que esperem que se la pugui posar per celebrar algun títol). L’àvia ens va regalar una súper panera amb tota la robeta que ens faltava per l’hospital, que és la cosa més graciosa del món! També hem rebut un dou-dou (ni idea de què és? doncs ja sabeu, Sant Google); varies musteles que encara estem intentant desxifrar per a que serveix cada una; uns peücs del Barça molt estupendus; unes sabatilles d’aneguets a conjunt amb unes d’iguals per la Blanca, i varis regals més! Ara, un dels que ha triunfat més vé directament del padrí i de l’avi, que s’han proposat començar a iniciar la nena en el seu mundillo:

 

Total, que ja té tot el que li fa falta per poder passejar-se amb el tiet ben orgullosa pel carrer! Si algú s’anima, ens falta la caçadora i una mini Harley.

I fins aquí el parte bisetmanal! Dilluns que vé més monitors i nova visita al metge, esperem que ens digui que la cosa avança, ja només quedarà una setmana per la DPP (Sant Google de nou, ja sabeu) i sinó la impaciència si que començarà a fer-se cada dia més present…

Setmanes 34 i 35: Tancat per vacances

Ens hem permès el luxe de fer vacances blogueres durant una setmana, així que avui tornem a l’atac amb bastantes coses per explicar!

Primer de tot, posem al dia el marcador. Dimarts que vé entrarem a la setmana 37, és a dir que l’Arlet passarà a ser un nadó a terme. Això significa que a partir d’aleshores tindrà via lliure per néixer quan vulgui que ja no ens haurem de preocupar perquè sigui prematura, i no caldria que estigués a la incubadora ni res. De fet, però, podria néixer tranquil·lament aquesta setmana que tampoc passaria res, i és que la “petita” ja pesa 2.920 gr i fa 49cm! I encara falten quatre setmanes per la data teòrica de part, és tota una gordi! De fet, la sorpresa ens la vam endur dilluns a la visita amb l’ecògraf quan ens va dir que per sort la nena havia frenat el creixement i per tant difícilment arribaria als 4 kg. A tots dos se’ns va quedar una cara de “què vol dir 4kg?!”. Aquesta informació se la van quedar per ells els metges a la última visita… Però vaja, sembla que no haurem de patir perquè la nena sigui massa gordeta, ella mateixa ha sapigut frenar-se amb els torrons i mirarà de mantenir la línia fins que neixi. Que per cert, no sembla que de moment tingui massa ganes de sortir, està ben instal·lada i no hi ha cap símptoma de que això hagi d’acabar-se més aviat del que tocaria.

De fet ella sembla que està molt a gust dins la panxa de la Blanca. Ara, també sap fer-se notar quan alguna cosa no li acaba de fer el pes. Fa uns dies la Blanca va passar una estona dins una aula de 2n de primària, i cada cop que els nens cridaven a més decibels del normal (i tenint en compte que faltaven dos dies per nadal la situació es va donar varies vegades) la patufa es regirava i es movia i propiciava una bona dosi de patadotes (ja no podem dir-ne patadetes). A la que els nens callaven, ella es tornava a adormir tranquil·lament i deixava respirar la Blanca una estona.

Una altre demostració de que tot i ser un futur nadó que només dormirà i menjarà també té sentiments i emocions la vam tenir a urgències. La Blanca va patir una caiguda tonta (tot i que no existeixen caigudes intel·ligents, com molt encertadament va dir el metge d’urgències) i vam haver de passar una estoneta connectats a les famoses corretges, que monitoritzen les contraccions i el batec de la nena. Doncs el batec es mantenia estable entre 120 i 130 pulsacions per minut tota l’estona, fins que el Marc es va posar a parlar a la panxa per no adormir-nos i llavors ens vam endur la sorpresa de veure com el cor se li accelerava fins a 160 pulsacions! I si ell callava, ella es calmava. Demostració empírica que reconeix la veu de son pare superada!

I evidentment, amb les festes per mig hem rebut regalets que ens han fet moltíssima il·lusió! Els amics invisibles ens han ajudat a omplir l’armari amb dos vestidets blancs preciossíssims que es posarà tan bon punt tinguem ocasió, segur. A més, els tiets de la Blanca van regalar al Marc un pitet rosa mida XXL per a que s’eixugui les babes quan neixi la petita (i que serà molt útil per quan aquesta comenci a donar guerra amb el menjar sòlid). Dies abans però, ja vam rebre de mans d’un altre amic invisible el pitet que s’haurà de posar la patufa per anar a animar a son pare als partits de bàsquet, ja que, mentre esperem que altres companys d’equip s’animin a donar-li amiguets, l’Arlet ja ha estat nomenada cheerleader oficial de l’equip.

I com que sembla que tot això de l’embaràs ja s’acaba, hem aprofitat les vacances per ultimar quatre detalls que ens faltaven per tenir-ho tot llest. I això inclou deixar l’habitació de la nena ben bonica, i d’aquest aspecte se n’ha encarregat el tiet Raimon, que va passar-se 8 hores tancat a l’habitació a les fosques pintant un arbre ben gran i ben bonic a la paret! Aprofitem que és la primera neboda per a demanar favors així, perquè sabem que quan n’hi hagi gaires més la família ja no farà aquests favors tan a gust 🙂

Esperem poder escriure un altre post la setmana que ve, si veieu que no sabeu res de nosaltres és que la tremenda ha decidit aparèixer abans d’hora. Esperem que no sigui així, però com diuen els del mundillo de la producció, paporsi, millor avisar…