1 any!

Vaja, vaja vaja…així que creieu que ja tenia el blog abandonat, eh? DONCS NO! Ja sóc aquí de nou!

M’heu de perdonar, és que he tingut els tres mesos més estressants de la meva vida. He estat molt ocupada amb el Nadal, posant-me malalta i fent un any!

Si! ja tinc un any! Sembla que fos ahir quan els pares i jo sortíem de l’hospital més perduts que un pop en un garatge i ara mireu-me! Gatejo per tot arreu, ho toco tot, em passo el dia parlotejant, ja sé dir alguna paraula,i sóc una nena cada més i més espavilada. Ah! i molt important! Vaig fer les meves primeres passes soleta el dia de l’aniversari de la Tieta Xin! Una data que a partir d’ara recordarem el doble 🙂

Però anem pas a pas, que han passat moltes coses!

Com us vaig explicar, els meus pares em porten a l’Espai Creixença, un espai familiar on estic fent un munt d’amics i on, de pas, enganxo tots els virus que passen per allà a saludar. O sigui que per fi els meus pares han tingut ocasió de coneixer el fascinant món de les urgències pediàtriques! Tot un món de nens plorant, nens tossint, amb mocs… Bestial! Fora bromes, per mi ha sigut una experiència bastant desagradable. Se t’acosta una noia amb bata blanca dient coses boniques i fent-me riure i ensenyant-me un objecte molt interessant i de cop, a traïció, n’apareixen tres més i et punxen la mà o et posen un tub al nas, o et miren les orelles! Si és que no et pots refiar de ningú, home! És per això que ara ja només posar un peu al consultori de la Lina, la meva pediatra preferida, m’entren tots els mals. Pediatres del món, sou molt bona gent, però ara mateix prefereixo

tenir-vos lluny!

I és que vaig passar un desembre ben entretingut! Vaig inaugurar-lo amb una gastreonteritis i vaig donar la benvinguda al 2015 amb una bronquitis. Por todo lo alto, clar que si! Estimats virus, estic immunitzant-me a tope, no podreu amb mi! A més segueixo menjant moltíssim per estar encara més sana!

I sabeu què? He après a dir hola! i m’agrada tantíssim que em passo el dia saludant a tothom amb qui em creuo. Algunes persones em miren i em responen, d’altres persones més aborrides no em fan cas, i llavors jo els miro amb mala cara. Seràn mal educats! Per sort jo segueixo igual de feliç, encara que els adults us encaparreu en no ser-ho.

Ah! i també he passat el meu primer Nadal! Ostres, si hagués sapigut que era tan guay l’any passat m’hauria decidit a sortir abans! Quin munt de regals i coses xules! Picar un tronc que treia papers brillants amb coses dins, llevar-te un dia i trobar el menjador ple de paquets…m’encanta desembolicar paquets! Després el que hi ha dins no sol ser tan interessant, però aquells papers…tan brillants, amb tants colors…una preciositat! Durant les vacances de Nadal vaig tenir el meu primer contacte amb la neu. Resum: molt freda i molt blanca. Crec que la gaudiré més quan sigui més gran!

I us he de presentar algú molt important: el meu millor amic, en Nemo! És un peluix adorable del que no em separo ni un moment i m’acompanya cada dia a dormir (ell creu que dormim junts cada nit perquè no s’entera que jo sempre acabo dormint amb els meus pares que pobrets, sino ho passen malament).

I el dia 3 de febrer vaig fer un any! Ho vam celebrar amb els amics de creixença i després vam fer una festa a casa. Ho vam decorar tot ben xulo i em van fer bufar una espelma d’un pastís súper xulo que era del Nemo! Com em coneixen els pares eh!

i quin munt de regals que vaig rebre! La mare diu que sembla que tinguem no se què de Diògenes. No sé qui és aquest nen però les joguines de casa són meves, no li he pres res, o sigui que ja em pot deixar tranquila. Per cert, uns amics de la mare em van regalar el meu primer poni! No entenc què volen dir amb axò de “el primer”…però si cada aniversari me’n regalen un al final podrem organitzar carreres de ponis ilegals!

I per fi un esdeveniment que no és el primer cop que faig: per fi vaig celebrar el meu segon carnaval! La meva mare diu que mentres no tingui veu per opinar ella decideix la disfressa, i aquest any em va vestir de Princesa Leia, jo no sé qui és perque no surt a cap dels meus contes, però segur que m’agradaria perque tothom li diu “la de les ensaïmades”. Aquí em teniu, què us sembla?

Doncs nois, ho deixo aquí que amb això de caminar vaig molt cansada i ja no són hores per estar davant l’ordinador. Un petó i una abraçada i fins ben aviat!