26 setmanes: Les nenes són dels pares, però les vesteixen les mares

Deixem enrere ja la setmana 26 i comencem la última setmana del segon trimestre! Ja estem de 6 mesets i l’Arlet està cada dia més i més a prop.

I com que ja s’acosta el dia, i comença una època en què tothom et diu “Hauríeu d’anar preparant les coses eh, es pot adelantar…” doncs vam decidir anar a fer una mini llista de naixement a una botiga de Centelles. Bé, vam decidir fer-la però només hi va anar la Blanca, perquè el Marc va preferir passar la tarda al Camp Nou veient el Barça-Madrid. I sort que ho vam fer així…perquè per deixar més o menys enllestida una llista de 15 cosetes van fer falta més de tres hores! I aguantar tres hores escollint arrullos, termos, trones i sucedànis es una activitat per la qual la majoría d’homes no estan programats.

Tot i no ser-hi el Marc, la Blanca va respectar els seus gustos i va demanar a la noia que l’atenia que no li ensenyés coses de color rosa. Va escollir una manteta blanca, uns llençols de colors, una trona blava, etc. Ara, quan va arribar el moment de triar la robeta per l’hospital (el que se’n diu canastilla, perquè aneu anotant) la Blanca va exclamar “ara si! ensenya’m rosa, llaços, flors, volants i el que sigui!”. Potser la trona serà blau elèctric, però ja podeu estar segurs que la Blanca vestirà amb algun detallet més, diguem-ne, cursi-femení, la seva filla. La frase exacta va ser “jo la pareixo, jo la vesteixo”. Amén.

Tampoc us penseu que anirà vestida a l’estil Sissí emperatriu, els quatre conjunts escollits són discrets i només tenen algún toc “de nena”. Al final del post us pengem la fotografia del que ara per ara si no hi canvis, serà el seu primer conjunt.

A més, aquesta setmana també ens han deixat un bon munt de robeta que ens anirà de perles! La veritat és que tenint en compte que en dos setmanes creixen molt, no fa especial il·lusió gastar-se els diners en vestidets que duren dos dies i valen 50€!

I finalment hem acabat de pintar la seva habitació! Ara només falta esperar que arribin els mobles i acabar de convèncer els tiets per a que vinguin a fer un dibuix ben xulo a la paret.

Ha acabat sent una setmana bastant plena d’emocions! Avui la Blanca ha començat les emissions d’El Petit Indi a Ràdio Rubí i fins a última hora ha anat molt de cul amb la preparació, però el resultat ha sigut bo! Hem tingut entrevistes molt interessants i uns convidats súper entregats i xerraires. El programa ha sortit molt bé per ser la primera experiència una mica seria en el món radiofònic 🙂

Seguint els consells d’una amiga psicòloga, estem duent a terme un experiment amb la patufeta que consisteix en posar-li cada dia la mateixa cançó en un moment en què la Blanca estigui tranquila. D’aquesta manera, quan neixi i escolti la mateixa música, l’ajudarà a relaxar-se i tranquilitzar-se. Nosaltres hem decidit fer-li escoltar la BSO de la pel·lícula Up! i des de fa unes quantes setmanes ho estem provant. El moment d’aquesta setmana va ser una nit en què durant la sessió de musicalització la nena va decidir que ja estava farta i va començar a donar patades directament sobre els auriculars que havíem posat sobre la panxa. No sabem si això vol dir que no li agrada la música que hem triat, si és que aquell dia no tenia ganes de festa o si pel contrari, és la seva manera de demostrar-nos que ens agraeix l’esforç que fem per iniciar-la en l’educació musical. Haurem d’esperar tres mesos per poder fer la prova i saber si la cançó realment li agrada o la odia a mort.

25 setmanes: petits canvis

Estem a punt d’entrar al 3r trimestre! Les setmanes passen cada cop més ràpid i ara parlar del part comença a tenir més sentit que mesos enrere. De moment no tenim por, però tot arriba.

Aquesta setmana ha tornat a ser mogudeta a nivell mèdic. Dijous passat els ronyons van atacar de nou i aquest cop ho van fer amb un còlic preciós que ens va fer estar fins les 2h a urgències. A més, feia un parell de dies que l’Arlet havia decidit quedar-se quieta i començàvem a impacientar-nos. Per sort tot està correcte, la nena simplement és punyetera i amb el còlic…paciència!

Ara, aquest petit contratemps ens ha servit per veure una cosa clara. Un hospital, per molt maco, pijo, net, brillant i per moltes ecos en 3D que et facin, no implica que sigui una garantia de bona atenció mèdica. I nosaltres això ho hem viscut en primeríssima persona. Fins ara portàvem l’embaràs a cert hospital de Barcelona molt gran i molt nou i molt maco on només entrar a la visita et fan una ecografia estupenda, veus la nena en 3D tota mona ella obrint la boca, et pregunten si tens alguna consulta, i et dónen hora pel mes vinent. Però clar, nosaltres som de la opinió de que a la consulta del metge no hi vas a preguntar, sinó a que t’expliquin, que per alguna cosa són els que en saben del tema. I si a més resulta que tens una urgència i et diuen que fins una setmana després no sabran resultats, i a sobre després t’assabentes que no són massa practicants del pell a pell (pels inexperts, ja us ho explicarem més endavant), doncs tot plegat fa que acabis dubtant de si estàs al lloc correcte.

Total, que hem canviat. Hem iniciat la setmana 26 amb una visita a un altre hospital que ens ha convençut molt més, i on no fan ecos en 3D, però en canvi s’asseguren de fer-te una eco al ronyó per descartar problemes.

Per sort no tot han sigut maldecaps mèdics aquesta setmana! I una molt bona notícia és que la Blanca engega nou projecte radiofònic a Ràdio Rubí amb “El Petit Indi”, un programa sobre… adivineu què? doncs si, embarassos. Bé, de fet és sobre puericultura i maternitat. Cada dimarts de 13h a 14h en directe (perdoneu per l’spam, és inevitable), juntament amb la Txell presentaran un programa que tractarà cada dia sobre un tema diferent relacionat amb el fet de ser pares des del moment en què una dona es queda embarassada. Per la Blanca serà una manera d’estar ben informada, i segur que ajudarà a viure l’embaràs al 100%, per la Txell serà un primer contacte amb el mundillo. Bé, no, de fet serà el segon contacte…

I és que a la Txell també li ha tocat fer de GPS i acompanyar la Blanca a la visita al nou hospital (sinó ho hagués fet a hores d’ara la Blanca seguiria perduda entre la Unitat de trastorns del son i Endocrinologia). Com a recompensa ha conegut l’Arlet en primera persona, tot i que avui l’únic que hem pogut veure és una demostració pràctica de com tocar-se la cara amb els peus.

El moment de la setmana s’ha concentrat en un sol instant, quan a urgències un dijous a la nit i després de massa hores patint, una llevadora et diu que la nena està bé, que simplement està molt còmoda estiradeta sense moure’s. I quan tot i tenir un dolor de còlic insuportable i portar tres hores en una llitera lligada a un monitor morta de cansament, tots els mals desapareixen. Primers indicis d’allò que diuen que ser mare és posar el teu fill per davant de tot, fins i tot sense adonar-te’n. Si ella està bé, la resta estarà bé.

24 setmanes: “Les nenes són dels pares”

Per fi s’ha acabat la setmana tràgica! Tornem a estar actius i a tope. Encetarem la setmana 25 amb energia acumulada!

La setmana 24 ha tingut premi, perquè dijous vam tenir visita i vam poder veure l’Arlet una altra vegada! Aquest cop no ens van dir mides, però ara ja pesa vora 600 gr i l’augment de pes es nota en les patades, que cada cop són més evidents i més fortes. Al final del post us deixem una de les ecos en 3D. (Indicacions per entendre-la: és un primer pla de la nena, que està mirant cap a l’esquerra amb les mans sota la barbeta). Ja comencem a sentir comentaris sobre a qui s’assembla i de moment tot apunta a que és clarament filla de son pare. S’accepten apostes.

I sembla que la relació amb el Marc no es limita només a l’aparença física. la Blanca està convençuda que la nena reconeix la veu del seu pare cada vegada més. Podria ser simplement casualitat, però quan després d’hores la Blanca i la panxa senten la veu del Marc, la petita s’activa a tope! Suposem que és la seva manera de dir-nos que el reconeix, perquè no ho fa amb ningú més. I és clar, òbviament el pare està infladíssim de l’orgull, per tant seguirem pensant que és així.

I també sembla que li tira més el món de la faràndula que els esports, per exemple. Durant l’estrena de l’obra de teatre “À la ville de…Barcelona” no va parar quieta ni un minut, mentre que ni amb el Barça ni amb els partits de bàsquet del Marc s’immuta. El que si que està clar és que té sang catalana a tope, perquè igual que va fer el dia 11 de setembre revolucionant-se al escoltar els tertulians de 13TV, sembla que també va interessar-se força per la visita al Born CC. Tot i que ens hauria estranyat que ens sortís una filla amb tendències hispano-casposes, sempre és tranquilitzador saber que la terra tira!

I seguim rebent regals que ens fan moltíssima il·lusió! Aquest cap de setmana ens ha arribat un “kit d’emergència” molt útil des de Granyena de Segarra, on viu una futura amigueta de l’Arlet que tot just té dos mesets i és una nina! Per nosaltres un “kit d’emergència” hauria de dur ibuprofens, taps per les orelles, pastilles per dormir, Red Bulls, etc, però es veu que no. Hi inclou bolquers, tovalloletes, un pijamet, unes tisoretes per les ungles que sembla que no hagin de tallar res, espongetes, xumets, i el primer peluix de l’Arlet. En fi, els conceptes canvien quan hi ha una criatura en camí i gràcies a regals com aquests comencem a mentalitzar-nos del que ens espera. A més, esperem tenir ben aviat l’habitació de la petita, perquè en breu serà o els trastos de la nena o nosaltres!

Sens dubte el moment de la setmana 24 va ser la visita al metge on vam poder tornar a veure la petitona. Encara que no faci gracietes, ni es mogui, ni es posi un ditet a la boca, a nosaltres se’ns cau la baba com a dos tontos. Ja esperem amb moltes ganes la setmana 28, quan podrem reobrir el debat de a qui s’assembla amb més proves gràfiques. Mentrestant, ens conformarem contemplant la eco (que ja tenim penjada al menjador) amb la boca oberta, com si no hi hagués res més bonic al món.

23 setmanes: Que arribi ràpid la 24!

Resum de la setmana 23! Malauradament ha sigut una setmana poc divertida. La vam encetar amb una visita a urgències i set dies després seguim de baixa. Res important, ja se sap que les embarassades tenen tendència a agafar tot tipus de mals tontos, però la veritat és que es fa pesat passar-te el dia de metge en metge…

El més important és que l’Arlet està tan feliç i espavilada com sempre, segueix nedant, donant patades i creixent. De fet ja comença a ser més fàcil notar-la, i durant aquesta setmana ja s’ha presentat a una de les àvies, a la tieta i a dos cosins/tiets/veïns (que ells mateixos triïn com volen ser anomenats).

I també s’ha donat a conèixer a un dels protagonistes de la família, el Mushu. De fet, va ser el gat qui va presentar-se a la petita. Diuen que els gats noten i senten molt més que nosaltres, i que són capaços de percebre on hi ha més bona energia. Doncs sembla que l’Arlet deu venir carregada d’energia positiva perquè el Mushu va trobar en la panxa de la Blanca un lloc genial per fer la migdiada! Pels que no el coneixeu, el Mushu és un gat persa gordo de molt bona vida que es passa el dia gandulejant entre el sofà i el llit i demanant menjar vora la nevera. I no, no és en Garfield.

Això si! Aquesta setmana hem rebut un parell de regals genials per l’Arlet. Uns bons amics dels avis ens han regalat una cosa molt útil per la salut de la nena, un humidificador; i a més ens han fet la vida més fàcil amb la Babycook!

Pels que com nosaltres no sabeu per què serveixen ni una cosa ni l’altra, resumirem. Amb l’humidificador mantens la humitat de l’habitació de la nena en l’estat idoni, cosa que ajuda a evitar mals de coll i infeccions provocats per calefaccions, ambients secs, aires condicionats, etc. I la Babycook és com una Thermomix però pels àpats dels nens, és a dir, per fer papilles, cremetes, etc. Per uns pares inexperts i a més tan poc hàbils davant els fogons és un must! De fet podem assegurar que per quan l’Arlet comenci a menjar papilles la Babycook ja estarà més que estrenada. I és que ara que (teòricament) s’acosta el fred i que ja comencem a estar saturats de tanta crema de bolets Knorr, no podrem resistir-nos a provar-la.

Per sort sempre hi ha coses que t’alegren una setmana dolenta, i a banda d’aquests dos estupendus regals, els nens i nenes de la classe de les Òlives de Centelles ens han fet somriure molt i molt amb tota una col·lecció de dibuixos dedicats al nostre embaràs. Ja se sap, cosa de mestres que estan a punt de ser àvies!

El moment d’aquesta setmana ha sigut tots i cada un dels moments que hem dedicat a mirar-nos aquests dibuixos, i és que són tant i tant rebonics que tindran un lloc d’honor a l’habitació de l’Arlet (just davant de l’humidificador) perquè siguin de les primeres coses que la baldufa vegi quan obri els ulls! Us en  deixem una mostra perquè són una passada!

Fins la setmana que vé!

22 setmanes: La paciència té un límit

I la setmana 22 sempre la recordarem per varies coses: la setmana que va acabar Dexter, la setmana que vam molestar l’Arlet per primer cop, i la setmana en què els botiguers van aconseguir acabar amb la nostra paciència definitivament.

Punt per punt. Efectivament, va acabar Dexter. I ho va fer amb un capítol TANT súper mega impressionant (llegir amb ironia) que l’Arlet va aprofitar per fer una migdiada de les bones. Ni el nou aire hipster de la sèrie la va alterar com ho van fer els tertulians de 13TV l’11 de setembre. No entrarem a discutir si el capítol estava o no a l’altura de la sèrie perquè és evident que NO, i punt.

Més emocionant va ser la primera visita al Camp Nou de la petita! Quan ja havíem cantat uns quants gols i veient que la nena tampoc reaccionava als estímuls exteriors, la Blanca es va dedicar a burxar-se la panxa donant-li copets i sacsejant-la (suaument, no us preocupeu) fins que finalment l’Arlet va demostrar que no només sap nedar, sinó que també té mal geni. Un cop ens va haver acontentat responent amb patadetes a son pare per demostrar que si que estava contenta pel gol de Busquets va tornar a quedar-se quieta fins que hores després, just al moment de tancar llums i ficar-se al llit, va tornar-nos la jugada amb un recital de natació sincronitzada/claqué que va mantenir la Blanca desperta fins molta estona després i la va fer anar amb unes bones ulleres durant tot l’endemà. Resultat del dia: empat.

I com deiem, aquesta també ha sigut la setmana en què finalment la nostra paciència amb els botiguers s’ha esgotat. Amb tot l’amor del món cap al gremi, ja estem una mica farts que ens intenin endossar qualsevol trasto i que el millor matalàs per un nadó passi de ser de làtex a ser de motlles tan sols canviant de botiga. Sabem que heu de vendre, i sabem que fem cara pardillos, però per favor, pietat.

Deixarem reposar les botigues de puericultura unes setmanes més, fins que ens haguem oblidat un altre cop de quina cadireta pel cotxe volem i ens consolarem fent teràpia a Ikea, ara que fa mesos que no hi posem un peu.

I el moment de la setmana se’l va endur el futur tiet de l’Arlet, que ha sigut el primer a notar les patades de la seva neboda, que d’aquesta manera es va donant a conèixer a família i amics. Així tots plegats anireu veient que això de l’embaràs no és pas una broma, sinó que va molt i molt en serio, i que ja només queden 4 mesets per tenir-la entre nosaltres donant patades de veritat!