33 setmanes: seguim nedant

La cosa comença a agafar velocitat perillosament… Al entrar a la setmana 34 ens hem adonat que en tan sols tres setmanes la nena podria néixer perfectament sense que ens hagués de sorprendre. Tres setmanes!! (icona whatsapp el grito)

La majoria de noies que han sigut mares diuen que el final de l’embaràs es fa molt pesat, perquè el temps no acaba de passar i tu estàs tan gorda que és com si tot plegat anés a càmera lenta. En el nostre cas creiem que de moment no serà així, perquè per sort tenim les festes enmig i estarem ben distrets, no tindrem temps de posar-nos impacients ni nerviosos pel que s’acosta.

La patufa va celebrar l’entrada a la setmana 34 organitzant una festa que va durar tota la nit. Una festa per ella sola, òbviament. La resta vam haver de conformar-nos amb esperar pacientment a que la nena s’adormís per poder dormir ells també, ben bé com si fóssim els veïns de dalt d’un pis d’estudiants durant la celebració de fi d’examens. Parlem en plural perquè el Marc acostuma a solidaritzar-se amb la Blanca, això si, només fins a certa hora, que l’endemà toca matinar. A partir d’aleshores li toca a ella aguantar les festes de la nena soleta. Si, ja ho sabem, la natura és molt llesta i bla bla bla. Però què voleu que us diguem, ja ens tocarà aguantar suficient quan neixi, la natura podria estalviar-se l’entrenament.

Aquesta setmana hem rebut un regalet per l’habitació de la nena! Els futurs tiets/cosins/veïns (ja vam dir que ells mateixos haurien d’escollit títol) ens han regalat un quadre súper cuqui! Serà el primer objecte personalitzat de la bellugueta, i no només perquè porta el seu nom (Arlet, pel moment) sinó perquè en ell hi surt una nena sobre un dofinet. Aquest quadre penjat a l’habitació de qualsevol altre criatura seria un complement bufó més, però en el nostre cas no, perquè sembla que la nena està destinada a tenir una relació especial amb el medi aquàtic. A banda del ja mític “que nedes?” de son pare i que la Blanca va ajudar a passar les nàusees enganxada a la televisió veient els mundials de natació de Barcelona, durant tot l’embaràs la mascota inseparable de la nena ha sigut un dofí. I per què? Quan al juny, embarassats de tan sols 7 setmanes, ens van fer la primera ecografia i vam baixar a ensenyar-la tot orgullosos als tiets/veïns/cosins es veu que un d’ells va quedar una mica en xoc perquè a l’ecografia li semblava veure, clarament segons ell, un dofí. Des d’aleshores que la nena és el nostre petit dofinet, tot i que ara mateix estigui assolint mides de balena.

Us deixem les imatges del quadre i del suposat dofí de 7 setmanes. Jutgeu vosaltres mateixos! 🙂

  

32 setmanes: la “nena” va creixent!

Aquesta última setmana hem tornat a veure la patufa! La veritat és que encara que només passin quatre setmanes entre cada ecografia es fa molt llarg i arribem súper impacients a les visites.

I sembla que la nena és de bona vida! A les 32 setmanes i 2 dies ja feia 42cm i pesava 2.220 gr. Té la mida i el pes d’una nena una setmana més gran, té una panxa ben rodona! Esperem que segueixi aquest ritme i que neixi ben rodoneta, que així ja no haurem d’esperar que s’engreixi per poder axuxar-la com déu mana 🙂

Ja tenim programades totes les visites fins el dia que sortim de comptes; ecos, anàlisis, corretges, etc. L’agenda fa goig de veure, tan plena d’hores! Ara, aquest divendres vinent faltarà només un mes i mig per el dia D, i tot i que ho tenim tot bastant preparat, el síndrome del niu comença a ser insistent. La Blanca viu amb la por de que no estigui tot llest pel gran moment. El fet que realment no puguem tenir una data segura complica molt les coses, perquè potser ens refiarem de que al gener tindrem temps de rematar les quatre coses que quedin pendents, però com la tremenda decideixi sortir abans del previst, haurem de córrer.

Aquesta setmana també hem tingut un altre tema estrella: el nom. Després de la visita de dijous passat, mentre celebràvem els 2.200gr de la patufa amb unes patates braves (si, ens hem proposat arribar als 2.500 abans de nadal), vam retrobar la llista de noms que ens agradaven al principi de l’embaràs. Fins ara el nom que ens agradava era Arlet, però al rellegir la llista va entrar-nos un altre cop el gusanillo amb Bruna. El vam descartar ràpid mesos enrere perquè la Blanca creia que amb un nom de color a la família ja n’hi havia prou. El Marc sempre ha defensat que això no passaria, i per a comprovar-ho, aquest cop vam decidir plantejar a diferents persones què opinaven sobre el nom. Ningú va dir res sobre el fet que fos un nom de color. Ara, es va muntar tal pollastre que ens va enganxar totalment per sorpresa.

Pels que no coneixeu massa la Blanca, ha heredat un mal hàbit familiar de dubtar sempre fins l’últim moment, i va faltar que la gent es rebotés en contra del nom per a aconseguir l’efecte contrari. Ara estem en plena disputa Arlet/Bruna.

Sempre ens quedarà la opció d’esperar a veure-li la carona per a decantar-nos per un o altre. Ara, si ens decidim per un nom abans del dia que neixi prometem solemnement no tornar a canviar-lo! Mentrestant, la nena seguirà creixent feliç i gordeta, totalment aliena al rebombori que el seu nom ha provocat a l’exterior.

 

31 setmanes: The Dress code

Seguim endavant en la recta final de l’embaràs! Aquesta setmana hem fet un altre avanç logístic, ja tenim la bossa de l’hospital pràcticament preparada. No us podeu imaginar com de complicat és preparar una cosa que d’entrada pot semblar tan senzilla. A l’hospital et faciliten una llista amb les coses de la famosa canastilla, és a dir, el què necessitaràs dur per la mare i per la nena. Però clar, quan llegeixes “4 jerseis de perlé, 2 ranitas, 2 peleles…” t’adones que no serà tan senzill…

I què fas per averiguar què és una ranita? doncs anar a una botiga de puericultura. Sí, aquells llocs on són experts en marejar la perdiu. I allà et diuen que no fa falta portar ranitas, que amb portar bodies ni ha prou! (Nota per no iniciats en el mundillo: els nadons es vesteixen amb dos conjunts: un d’interior i un d’exterior. Interior: bodies o ranita+samarreta, exterior: pijamet o conjunt) I clar, t’ho expliquen tan bé i et compren amb el típic xantatge emocional de “si compres ranitas el teu fill passarà fred cada cop que algú l’agafi”, i com que nosaltres volem ser uns súper pares doncs comprem bodies i oblidem les ranitas (que per qui no ho sàpiga, vindrien a ser com unes calcetes). Però clar, dies després ens assabentem que precisament et demanen ranitas perquè són molt millors per curar el melic, i clar, això implica comprar també samarretetes de cotó o batista. Doncs apa correm cap a una altra botiga a buscar el conjunt de ranita i samarreta. I ja que hi ets, preguntes pel conjunt d’exterior, que també t’han dit que ha de ser de dues peces, però de nou, a la botiga et recomanen que molt millor agafar pijames, que com que naixerà a l’hivern anirà més abrigadeta. I tu intentes convèncer la dependenta que ens han dit que millor dues peces, i ella que no, que li fem cas, que porta 30 anys en aquest món i sap perfectament que el millor és agafar pijames. Això si, oberts per davant! (Només faltaria, mare de Déu!).

I quan decideixes claudicar i agafar dos pijames i dos conjunts de vellut (“molt millor vellut! No veus que farà molt fred?!”) més els quatre bodies oberts per davant i dues ranitas i vàries samarretes de cotó per si de cas, quan ja ho tens tot et fan la gran pregunta: “Quina talla voleu agafar?”.

I aquí és on ens maten definitivament. Com se suposa que hem de saber quina talla farà la nena?! D’entrada la resposta és fàcil, la de 0 mesos, no? Però no, amics! No és tan senzill! Perquè tot i que va per mesos, l’important és mirar els centímetres! Hi ha talles 0 mesos de 50 cm, de 48, de 52, de 54… depèn de cada marca. I n’hi ha de més i menys amples. I clar, et diuen que si agafes la de 50cm, la més estàndard, per dir d’alguna manera, si neix una nena llargueta o grosseta, li anirà petit i llavors hauríem de córrer a comprar alguna cosa, i que a més, com que total màxim li duraria dues setmanes, no val la pena gastar-se els diners en robeta que durarà tan poc. I quan estàs decidit a agafar una talla més grosseta et vé inevitablement al cap què passarà si passa al contrari: i si és petiteta? Llavors semblaria un fantasma! I et diuen que li arremanguis, però no ho veus clar, perquè vols que la teva filla estigui estupenda el dia que neixi, i no que sembli en Harry Potter amb roba tres talles més grans del que li toca.

En resum, què has de fer? Doncs ni idea. Seria més senzill que et possessin una pila de roba al davant i amb els ulls tapats agafessis el que toqui a l’atzar. Total, acabaria sent el mateix perquè fins que no neixi no sabrem del cert com és la nena. I què hem fet? doncs agafar de tot, de diferents talles. Vaja, que portem tal caos que si algú de fora intenta entendre les mudes que hem preparat per l’hospital, no en serà capaç sense les nostres explicacions.

No patiu, la nena té roba pels primers dies, no sabem quina pinta farà, si de fantasma o d’adolescent que ha fet la crescuda durant les últimes setmanes. Ara, estem seguríssims que sigui com sigui estarà moníssima, d’això no tingueu cap dubte.