21 setmanes: “Que no nos embauquen!”

Resum de la setmana 21! No hem tingut ni ecos, ni metges, ni patadetes especials. Aquest cap de setmana hem anat a encarregar l’habitació de la petita. Vam sortir amb mal de cap però molt contents. Després de la suada que vam patir al haver d’escollir i combinar fustes, colors, poms, calaixos i variacions mil durant tres hores, esperem que a l’Arlet li agradi! (Per si us ho pregunteu: No, no hi ha res de color rosa).

I això no ha fet més que començar… És increïble la de coses que pot arribar a necessitar una criatura de 50cm. Entre el factor “xantatge emocional” que utilitzen els experts botiguers i el component “pardillo” dels pares novells, és inevitable sortir d’una botiga de puericultura sentint que seràs el pitjor pare del món perquè no saps què coi és una trituradora de bolquers o un arrullo. Doncs no, no en tenim ni idea. No sabem si una hamaquita és útil, desconeixem si és millor una cadireta de cotxe grup 0 o grup 0+, ignorem quantes peces de perlé necessita un nadó acabat de néixer, i no teníem ni idea que la Tummy Tub serveix pels còlics. Ah! que no sabeu què és una Tummy Tub? Nosaltres tampoc.

Però no ens deixarem enganyar. Serem forts i no caurem en la temptació dels esterilitzadors de biberons, ni sucumbirem als encants dels escalfapapilles de cotxe. Començarem amb el pack bàsic i anirem aprenent a base d’equivocar-nos. Ah, i acceptarem tot tipus d’obejctes de segona mà, perquè creiem que pagar 1000€ per un cotxet és una presa de pél absoluta.

A banda de l’estrés generat per la llista de naixement, aquesta setmana ens hem inscrit a les classes prepart pel novembre, i de cop, a la Blanca, li ha començat a entrar cert nerviosisme per aquest moment que encara queda lluny, però es va acostant cada cop més ràpid. I aquelles preguntes que fins ara feien tanta gràcia (quin tipus de part faràs?) ara ja es miren amb certa precaució. Perquè arribarà el moment en què un metge t’ho preguntarà seriosament, i voldrà dir que el moment està a tocar. Però això significarà que també s’acosta el moment de conèixer-la a ella, i estem segur que això ens farà oblidar tots els nervis que poguem passar, i que fins i tot ens farà oblidar la mala llet d’haver-nos gastat els diners en una Tummy Tub quan encara no sabrem perquè serveix.

El moment de la setmana va per totes aquelles que gràcies a l’Arlet us esteu destapant com a futures mares (i en un futur no massa llunyà). Diuen que els embarassos es contagien, i ja sou més de una i de dues les lectores d’aquest blog que heu confessat les ganes que teniu de ser mares ( i totes sereu unes mares de 10). Des d’aquí us animem a fer-ho. Que si, porten feina i són cars, però ja casi podem assegurar que és el més bonic que et pot passar a la vida.

A la foto, un regalet d’una d’aquestes futures mamis 🙂

20 setmanes: Loading, 50%…

I ja estem a punt d’entrar a la setmana 21! Ja hem passat l’equador de l’embaràs i ho hem fet de la millor manera possible; amb l’arribada de l’Aina, la que serà la primera cosineta de l’Arlet, i amb l’ecografia de les 20 setmanes.

Sembla que l’Arlet ha estat esperant fins aquesta ecografia per deixar-se veure moure’s, i de fet, ho va dur tant fins l’extrem que el pobre metge va haver de suar per poder contar-li tots els dits! Però abans de posar-nos en mode pares pesats, el “parte médico”: la nena està perfecta, pesa 370 gr i ja fa 23 cm. Té tots els òrgans que ha de tenir i no li sobra ni li falta cap dit. Ara ja només li queda créixer.

Però la veritat és que ja ens haguéssin pogut dir que tenia 3 braços que nosaltres hauríem seguit igual d’embobats davant la pantalla mirant com la petita es movia d’una banda a l’altra, com obria la boca, com amagava les manes i com girava el cap quan volíem que es quedés quieteta de perfil. Resultat, ni una ecografia suficientment bona per poder ensenyar a la família. No sabem què va fer que aquest cop estigués tan bellugueta, si va ser efecte de l’entrepà de xocolata que va esmorzar la Blanca o si volia ensenyar-li al seu pare com si que neda, i que a més, ho fa molt bé!

Aquesta última setmana s’ha deixat notar molt, i és curiós els moments en que es posa a donar volteretes aquàtiques, perquè no només és quan la Blanca està quieta, sinó que acostuma a coincidir amb moments especials. Un exemple clar va ser el dia 11, la Diada. Després de tot el dia amunt i avall, esperàvem poder notar alguna patada quan ens estarroféssim al sofà, però no va ser així, no es movia. Quan ja duiem una bona estona  vam decidir posar Intereconomia per “distreure’ns” una estona, i quan tot just feia dos minuts que sentiem pallassades de l’estil de figures de cartró i vaques varies, l’Arlet no va poder aguantar més i va començar a regirar-se amb una força que fins aleshores desconeixíem. Deu minuts després vam veure’ns obligats a canviar de canal per por a alterar massa la petita (no cal posar-li a prova el cor, per defecte ja li va a 140 batecs per minut…).

Es mou quan hi ha un bon motiu per moure’s; quan una amiga s’emociona, quan un espanyol caspós obre massa la boca, o quan neix una cosineta.

I és que el momentàs de la setmana 20 va ser, sens dubte, divendres dia 13, quan vam anar a conéixer a l’Aina. És la nena més preciosa del món! I quan vam veure aquella coseta perfecta, per primera vegada en 20 setmanes les ganes de conèixer l’Arlet van agafar molta força. Ja estem a mig camí, i estem segur que el que queda és el millor tros del trajecte. Ara toca anar omplint la casa de coses tan diverses com banyeretes, llitets, robeta, hamaquetes, i qualsevol objecte random que us pogueu imaginar, però sempre en diminutiu. (Haurem de dedicar un post exclusivament al món de la puericultura, perquè pels que no estem ficats al mundillo és com un forat negre que fa MOLTA por.)

Mentre esperem que passin les 20 setmanes que falten pel 28 de gener, mirarem de no deixar-nos entabanar amb trituradores de bolquers i esterilitzadors de tot tipus, i ens centrarem en les patadetes i les volteretes que l’Arlet ens deixa compartir amb ella, que ara per ara és l’única cosa que necesitem per tirar endavant amb tota la il·lusió del món!

19 setmanes: “The boy who lived”

No podem començar d’altra manera que agraïnt a tothom la rebuda que heu donat al bloc! Estem molt i molt contents que ens seguiu, i esperem no fer-nos massa pesats! 🙂

Estem a tan sols 3 dies d’arribar a la setmana 20, l’equador de l’embaràs! I aquesta setmana promet ser bastant especial…

Dijous tenim hora amb el metge per a fer-nos l’ecografia morfològica, que pels que no esteu massa “puestos” en el tema, és la més important de tot el trajecte, perquè és quan comproven que tots els òrgans estiguin ben formats, que tot estigui a lloc, que tingui 5 ditets a cada mà (des d’aquí una forta abraçada a certa gironina que va néixer amb 6 dits), etc.

Tenim confiança que tot anirà perfecte i la nena estarà sencera. També esperem no endur-nos una sorpresa i que l’Arlet segueixi sent una Arlet i no un Biel/Jan (no vam arribar a posar-nos mai d’acord). Tenint en compte que la Blanca era un Víctor fins el moment en que va treure el cap, i que en Marc encara té l’esperança de ser pare d’un nen, per si de cas fins dijous tindrem ben guardats els llaços i les nines.

A més, és possible que aquesta setmana neixi la que serà pràcticament una cosineta per l’Arlet, i tenim moltes ganes de conèixer-la! Quan també estàs esperant, qualsevol embaràs fa el triple d’emoció, l’empatia es multiplica al màxim entre les que carreguem panxulines i a més, són amics en potència de l’Arlet. Des d’aquí, molts ànims i molta sort als futurs pares de l’Aina!

Però per sobre de tot, aquesta setmana és especial perquè ja va començar de la manera més especial possible.

Ahir diumenge la Blanca va acabar la novel·la que ha llegit durant aquest estiu. Com que no tenia molta son a l’hora d’anar a dormir, va decidir començar algún llibre dels que tenim a casa, i un cop davant la llibreria, va pensar que què millor que llegir un conte que tan pugui agradar a la mare com a la filla. Els que coneixeu la Blanca de fa temps segurament no us sorprendrà quina va ser l’elecció, els que no la coneixeu no la tingueu per una friki, simplement és una relació que ja vé de tan lluny que no es concep la Blanca sense ell. Va escollir l’últim llibre de Harry Potter.

Eren poc més de les 12 de la nit, va acomodar-se bé al llit i va obrir el llibre. Quan portava poc més de 5 pàgines va notar com des de ben endins de la panxa, algú li donava una puntada. Es va sobresaltar però no va creure que fos possible que fos la nena, i va seguir llegint. Dues pàgines després, de nou, una puntada. Ara ja sí que va tancar el llibre de cop i va dir-li al Marc que l’Arlet havia donat una patada, la primera. Ell va posar la mà sobre la panxa, tot i que havíem llegit a mil llibres que no és fins més endavant que la resta de la gent pot notar els cops. Però no. Va donar dues puntades més, i suficientment fortes com perquè ell també les notés.

No cal dir com d’emocionant va ser el moment! No sabem si l’Arlet volia desitjar sort a son pare, que l’endemà es reincorporava a la feina, o si volia felicitar a la tieta ja que havíem celebrat el seu sant el mateix dia. O potser és que és ben bé filla de sa mare, i ja de ben petita sent una especial afició per el món potterià. Sigui pel que sigui, ara ja si que ja la tenim aquí, i esperem que aquestes patadetes no tardin a repetir-se, perquè nosaltres som d’aquestes persones que fins que no toquen una cosa no se l’acaben de creure, i aquests petits copets van molt i molt bé per anar-se fent una idea del que ens espera: una petita que vé a donar guerra.

Aquest momentàs ben bé podria ser “el moment” de la setmana amb el que ens agrada acabar les entrades, però fa uns dies la Blanca també va viure un altre moment digne de ser destacat. La primera vegada (i dura, no ho negarem) en què algú t’ofereix el seu lloc al metro. La resposta va ser, obviament, “no, gràcies”. Tot i que en Marc se’n va alegrar perquè vol dir que l’embaràs ja és evident, sempre costa una mica acceptar-ho el primer cop. Potser per nadal anirem arrosegant-nos pel terra suplicant als usuaris de TMB que ens cedeixin un lloc, però ara per ara, ens sentim amb força com per aguantar drets dues parades.

(P.D Written by Blanca: I què carai, que encara no estic tan gorda!)  :((

 

Us desitgem a tots una feliç Diada! Nosaltres ja tenim preparades les VamCats de l’Arlet (un regalet dels avis i la tieta) que això si, hauran d’esperar a l’armari fins l’any que vé 🙂

18 setmanes: benvinguts!

Finalment ens hem decidit. Obrim bloc. La pressió dels amics ha sigut massa forta, i ja sabem que quan certes persones es proposen fer-te acatar sigui quina sigui la bogeria que els ha passat pel cap, ho aconsegueixen. Si no estem a l’altura, cap a ells les queixes.

I és que serem pares! O ho intentarem, tan simple com això. Perquè no ens enganyarem, tenim por. Molta por! Però millor deixem les pors per un altre post, i comencem pel que toca, presentar-nos.

Som la Blanca i en Marc, tenim ¿només? 26 anys, i a final de gener del 2014 serem pares d’una petita patufeta que ara per ara, es diu Arlet.

Avui dia l’Arlet té 18 setmanes i 5 dies, l’últim cop que la vam veure feia 15 cm i el més destacable que podem dir és que no es mou ni que sacsegem la panxa com una boja. Si això vol dir que serà una nena tranquila que ens indiquin JA on hem de signar.

Fins ara no ens hem decidit a obrir aquest bloc, tot i que ho havíem pensat, suposem que per por al que això significa: tot plegat no és una broma. Ser pares ens fa moltíssima il·lusió, però també estem carregats de dubtes. I la pregunta que ens fem més sovint és: en sabrem?

Tot i que tots dos sempre hem tingut clar que voliem ser pares joves una cosa és dir-ho, i l’altra, molt diferent, és trobar’s-hi.

És segurament el més important que farem mai, és una responsabilitat immensa! Però lluitarem i treballarem fort per donar a l’Arlet tot allò que pugui necessitar per a que sigui el que els seus pares desitgen que sigui per sobre de tot: molt feliç. Bona persona i feliç.

Passarem males estones, i vindran més dubtes, però estem segurs que valdrà la pena, perquè ja l’està valent. Amb només 18 setmanes hem viscut grans moments: les cares de la família al conèixer la notícia, les diferents reaccions dels amics (“és bona notícia o no?”; “què ens heu de dir? esteu embarassats? ho sabia!”; “……..(llàgrimes)”), la primera vegada que vam escoltar el batec del cor, el moment dramón amb les àvies quan ens van dir que era una nena, comprar el primer pijamet a les rebaixes, veure com la panxa creix d’un dia per l’altre,… incomptables moments.

Obrim aquest bloc per a anar explicant cada setmana com vivim l’embaràs, què sentim, què ens passa, i explicarem les coses que anem aprenent. I ens agradaria que ens ajudéssiu a fer aquests mesos encara més especials! Per tant us convidem a llegir i a comentar!

Per últim, ens agradaria comentar moments que es van convertint en especials i que volem compartir amb tots vosaltres, per a que es vagin convertint en punts importants del timeline d’aquesta època tan i tan especial.

Quan feia poquets dies que sabíem de l’existència de la patufa, en una sessió de soffing mirant La Riera, la Blanca va demanar-li al Marc que digués alguna cosa al cigró, que encara que encara no el pogués sentir, havia de conèixer al seu pare. En Marc va posar la galta sobre la panxa (que aleshores encara era relativament plana) i va quedar-se uns segons callat. És aquell moment típic on en totes les pel·lícules et deixen anar el gran monòleg sentimentalòide, o quan el pare diu al nen que se l’estima i que ha de créixer fort o bla bla bla. A casa nostra, sobre el sofà blanc de l’Ikea, va ser diferent. En Marc, de cop, va preguntar: “Que nedes?”.

Lògicament la Blanca no s’esperava aquest primer contacte entre pare i filla, i durant les setmanes següents el renyava cada cop que li preguntava si nedava, però amb el temps la pregunta ha anat agafant una màgia especial. En Marc no li fot el rollo a la seva filla, li pregunta si neda, si s’ho passa bé dins la panxa de la Blanca, si està bé. Perquè això és justament el que volem, que estigui bé.

 

Oi que ens ajudareu? 🙂

 

 

(Ecografia de l’Arlet amb 12 setmanes)