9 mesos: tota una senyoreta!

Hola a tothom!

Com esteu? Com ha anat la Castanyada? Us heu inflat a panellets i castanyes? Jo m’he dedicat en exclusiva als moniatos, els vaig descobrir en una excursió que varem fer a Can Xercavins i no us podeu imaginar com vaig arribar a gaudir!

Ja toca actualitzar el blog, no? Han passat dos mesos i mooooltes coses! Comencem per una data molt important: 11 de setembre. Si, la V. I a més, la meva primera dent! Per a que després diguin que no sóc bona catalana! A dia d’avui ja en tinc 6, i faig unes mossegades dignes de tenir en compte…

I és que ja sóc una nena gran! Ja Tinc 9 mesos! Al fer els 8 mesos vaig aprendre a gatejar i des d’aleshores que no paro quieta ni un segon. Casa amunt i avall, m’encanta explorar i descobrir racons nous i ficar-me a la boca qualsevol trosset petit que els pares s’hagin deixat a terra tot i haver-se passat la tarda sencera amb l’aspirador. Que emocionant és tot! A més estic perfeccionant el aguantar-me tota sola de peu, i per tant em passo el dia buscant punts on agafar-me per poder aixecar-me i caure automàticament a terra de cul. No patiu, ja veureu com en la propera entrada ja llegireu com de bé m’aguanto! Pel que fa al menjar, òbviament, segueixo portant-me com una reina. Ja tinc els sòlids més que dominats!

El dia 27 de setembre em varen batejar al Santuari de l’Ajuda i després vam fer una festeta al jardí de casa, hi havia molta gent i m’ho vaig passar genial anant de braç en braç. No coneixia ningú però va ser un dia molt bonic 🙂

He conegut molta gent aquests dos mesos! Els meus pares em porten a l’Espai Creixença dos dies a la setmana i allà he conegut altres nens i nenes i hi fem un munt de coses. M’agrada molt la juerga! Aquí em teniu el primer dia llesta per començar a jugar!

Ah! i no us ho vaig explicar! Però durant l’estiu la mare em va presentar a les que van ser les seves primeres amigues: les companyes de classe de l’escola Carlit. Tenia moltíssimes ganes de conèixer-les perquè tot i que ja han passat més de 20 anys la meva mare els hi té una estima molt especial. Ara em falta conèixer a una d’elles que viu a Argentina, i els pares diuen que ara per ara això em cau una mica lluny per arribar-hi gatejant.

I parlant d’amigues, vam tornar a tenir trobada amb les anomenades Mamixulis! Vaig retrobar-me amb els meus cosins virtuals i aquest cop la trobada no va ser tan tranquila com l’última, ja que tots ens moviem molt! A la propera no sé com ho faran per tenir-nos tranquils a les trones gaire estona, segur que molts de nosaltres ja caminarem i no en tindrem prou amb quatre sonalls tirats sobre una manta…

Però no tot han sigut mamis i amigues de la mare, no. El meu pare també va decidir portar-me al seu terreny i per primer cop a la meva vida, vaig anar a veure un partit del Barça al Camp Nou! M’ho vaig passar molt i molt bé, tot i que feia molta calor i la gent cridava molt fort. Jo també animava a l’equip eh, no us penseu! I totes les dones de la fila del darrere em feien més cas a mi que al partit… 

Com que el meu pare va veure que m’agradava això del futbol m’ha fet sòcia del Barça! Ara toca que es posin les piles els jugadors, el dia de Madrid-Barça estava tan enrabiada per haver perdut que em volia arrencar l’escut dels pantalons…

Ah, i ara que parlem d’esports, ja puc dir de manera oficial que sóc la nova cheerleader de l’equip de bàsquet del meu pare! Aplaudeixo i crido molt durant els partits, tot i que no acabo de tenir massa clar a qui he d’animar…

I per acabar el post us vull explicar que els meus pares em varen dur a un lloc molt i molt xulo! Vam anar amb la meva amiga Arlet (juntes som The Arlie’s) i els seus pares a RAC1 a veure en directe La Segona Hora! Ens ho vam passar genial! Cap de les dues va plorar, però això si, igualment ens vam fer sentir!

Espero poder tornar ben aviat amb moltíssimes més coses per explicar. Us deixo que la meva mare diu que m’ha de provar una no sé què que m’ha comprat pel cap…

 

 

Arlet.

26 setmanes: Les nenes són dels pares, però les vesteixen les mares

Deixem enrere ja la setmana 26 i comencem la última setmana del segon trimestre! Ja estem de 6 mesets i l’Arlet està cada dia més i més a prop.

I com que ja s’acosta el dia, i comença una època en què tothom et diu “Hauríeu d’anar preparant les coses eh, es pot adelantar…” doncs vam decidir anar a fer una mini llista de naixement a una botiga de Centelles. Bé, vam decidir fer-la però només hi va anar la Blanca, perquè el Marc va preferir passar la tarda al Camp Nou veient el Barça-Madrid. I sort que ho vam fer així…perquè per deixar més o menys enllestida una llista de 15 cosetes van fer falta més de tres hores! I aguantar tres hores escollint arrullos, termos, trones i sucedànis es una activitat per la qual la majoría d’homes no estan programats.

Tot i no ser-hi el Marc, la Blanca va respectar els seus gustos i va demanar a la noia que l’atenia que no li ensenyés coses de color rosa. Va escollir una manteta blanca, uns llençols de colors, una trona blava, etc. Ara, quan va arribar el moment de triar la robeta per l’hospital (el que se’n diu canastilla, perquè aneu anotant) la Blanca va exclamar “ara si! ensenya’m rosa, llaços, flors, volants i el que sigui!”. Potser la trona serà blau elèctric, però ja podeu estar segurs que la Blanca vestirà amb algun detallet més, diguem-ne, cursi-femení, la seva filla. La frase exacta va ser “jo la pareixo, jo la vesteixo”. Amén.

Tampoc us penseu que anirà vestida a l’estil Sissí emperatriu, els quatre conjunts escollits són discrets i només tenen algún toc “de nena”. Al final del post us pengem la fotografia del que ara per ara si no hi canvis, serà el seu primer conjunt.

A més, aquesta setmana també ens han deixat un bon munt de robeta que ens anirà de perles! La veritat és que tenint en compte que en dos setmanes creixen molt, no fa especial il·lusió gastar-se els diners en vestidets que duren dos dies i valen 50€!

I finalment hem acabat de pintar la seva habitació! Ara només falta esperar que arribin els mobles i acabar de convèncer els tiets per a que vinguin a fer un dibuix ben xulo a la paret.

Ha acabat sent una setmana bastant plena d’emocions! Avui la Blanca ha començat les emissions d’El Petit Indi a Ràdio Rubí i fins a última hora ha anat molt de cul amb la preparació, però el resultat ha sigut bo! Hem tingut entrevistes molt interessants i uns convidats súper entregats i xerraires. El programa ha sortit molt bé per ser la primera experiència una mica seria en el món radiofònic 🙂

Seguint els consells d’una amiga psicòloga, estem duent a terme un experiment amb la patufeta que consisteix en posar-li cada dia la mateixa cançó en un moment en què la Blanca estigui tranquila. D’aquesta manera, quan neixi i escolti la mateixa música, l’ajudarà a relaxar-se i tranquilitzar-se. Nosaltres hem decidit fer-li escoltar la BSO de la pel·lícula Up! i des de fa unes quantes setmanes ho estem provant. El moment d’aquesta setmana va ser una nit en què durant la sessió de musicalització la nena va decidir que ja estava farta i va començar a donar patades directament sobre els auriculars que havíem posat sobre la panxa. No sabem si això vol dir que no li agrada la música que hem triat, si és que aquell dia no tenia ganes de festa o si pel contrari, és la seva manera de demostrar-nos que ens agraeix l’esforç que fem per iniciar-la en l’educació musical. Haurem d’esperar tres mesos per poder fer la prova i saber si la cançó realment li agrada o la odia a mort.

22 setmanes: La paciència té un límit

I la setmana 22 sempre la recordarem per varies coses: la setmana que va acabar Dexter, la setmana que vam molestar l’Arlet per primer cop, i la setmana en què els botiguers van aconseguir acabar amb la nostra paciència definitivament.

Punt per punt. Efectivament, va acabar Dexter. I ho va fer amb un capítol TANT súper mega impressionant (llegir amb ironia) que l’Arlet va aprofitar per fer una migdiada de les bones. Ni el nou aire hipster de la sèrie la va alterar com ho van fer els tertulians de 13TV l’11 de setembre. No entrarem a discutir si el capítol estava o no a l’altura de la sèrie perquè és evident que NO, i punt.

Més emocionant va ser la primera visita al Camp Nou de la petita! Quan ja havíem cantat uns quants gols i veient que la nena tampoc reaccionava als estímuls exteriors, la Blanca es va dedicar a burxar-se la panxa donant-li copets i sacsejant-la (suaument, no us preocupeu) fins que finalment l’Arlet va demostrar que no només sap nedar, sinó que també té mal geni. Un cop ens va haver acontentat responent amb patadetes a son pare per demostrar que si que estava contenta pel gol de Busquets va tornar a quedar-se quieta fins que hores després, just al moment de tancar llums i ficar-se al llit, va tornar-nos la jugada amb un recital de natació sincronitzada/claqué que va mantenir la Blanca desperta fins molta estona després i la va fer anar amb unes bones ulleres durant tot l’endemà. Resultat del dia: empat.

I com deiem, aquesta també ha sigut la setmana en què finalment la nostra paciència amb els botiguers s’ha esgotat. Amb tot l’amor del món cap al gremi, ja estem una mica farts que ens intenin endossar qualsevol trasto i que el millor matalàs per un nadó passi de ser de làtex a ser de motlles tan sols canviant de botiga. Sabem que heu de vendre, i sabem que fem cara pardillos, però per favor, pietat.

Deixarem reposar les botigues de puericultura unes setmanes més, fins que ens haguem oblidat un altre cop de quina cadireta pel cotxe volem i ens consolarem fent teràpia a Ikea, ara que fa mesos que no hi posem un peu.

I el moment de la setmana se’l va endur el futur tiet de l’Arlet, que ha sigut el primer a notar les patades de la seva neboda, que d’aquesta manera es va donant a conèixer a família i amics. Així tots plegats anireu veient que això de l’embaràs no és pas una broma, sinó que va molt i molt en serio, i que ja només queden 4 mesets per tenir-la entre nosaltres donant patades de veritat!