33 setmanes: seguim nedant

La cosa comença a agafar velocitat perillosament… Al entrar a la setmana 34 ens hem adonat que en tan sols tres setmanes la nena podria néixer perfectament sense que ens hagués de sorprendre. Tres setmanes!! (icona whatsapp el grito)

La majoria de noies que han sigut mares diuen que el final de l’embaràs es fa molt pesat, perquè el temps no acaba de passar i tu estàs tan gorda que és com si tot plegat anés a càmera lenta. En el nostre cas creiem que de moment no serà així, perquè per sort tenim les festes enmig i estarem ben distrets, no tindrem temps de posar-nos impacients ni nerviosos pel que s’acosta.

La patufa va celebrar l’entrada a la setmana 34 organitzant una festa que va durar tota la nit. Una festa per ella sola, òbviament. La resta vam haver de conformar-nos amb esperar pacientment a que la nena s’adormís per poder dormir ells també, ben bé com si fóssim els veïns de dalt d’un pis d’estudiants durant la celebració de fi d’examens. Parlem en plural perquè el Marc acostuma a solidaritzar-se amb la Blanca, això si, només fins a certa hora, que l’endemà toca matinar. A partir d’aleshores li toca a ella aguantar les festes de la nena soleta. Si, ja ho sabem, la natura és molt llesta i bla bla bla. Però què voleu que us diguem, ja ens tocarà aguantar suficient quan neixi, la natura podria estalviar-se l’entrenament.

Aquesta setmana hem rebut un regalet per l’habitació de la nena! Els futurs tiets/cosins/veïns (ja vam dir que ells mateixos haurien d’escollit títol) ens han regalat un quadre súper cuqui! Serà el primer objecte personalitzat de la bellugueta, i no només perquè porta el seu nom (Arlet, pel moment) sinó perquè en ell hi surt una nena sobre un dofinet. Aquest quadre penjat a l’habitació de qualsevol altre criatura seria un complement bufó més, però en el nostre cas no, perquè sembla que la nena està destinada a tenir una relació especial amb el medi aquàtic. A banda del ja mític “que nedes?” de son pare i que la Blanca va ajudar a passar les nàusees enganxada a la televisió veient els mundials de natació de Barcelona, durant tot l’embaràs la mascota inseparable de la nena ha sigut un dofí. I per què? Quan al juny, embarassats de tan sols 7 setmanes, ens van fer la primera ecografia i vam baixar a ensenyar-la tot orgullosos als tiets/veïns/cosins es veu que un d’ells va quedar una mica en xoc perquè a l’ecografia li semblava veure, clarament segons ell, un dofí. Des d’aleshores que la nena és el nostre petit dofinet, tot i que ara mateix estigui assolint mides de balena.

Us deixem les imatges del quadre i del suposat dofí de 7 setmanes. Jutgeu vosaltres mateixos! 🙂

  

32 setmanes: la “nena” va creixent!

Aquesta última setmana hem tornat a veure la patufa! La veritat és que encara que només passin quatre setmanes entre cada ecografia es fa molt llarg i arribem súper impacients a les visites.

I sembla que la nena és de bona vida! A les 32 setmanes i 2 dies ja feia 42cm i pesava 2.220 gr. Té la mida i el pes d’una nena una setmana més gran, té una panxa ben rodona! Esperem que segueixi aquest ritme i que neixi ben rodoneta, que així ja no haurem d’esperar que s’engreixi per poder axuxar-la com déu mana 🙂

Ja tenim programades totes les visites fins el dia que sortim de comptes; ecos, anàlisis, corretges, etc. L’agenda fa goig de veure, tan plena d’hores! Ara, aquest divendres vinent faltarà només un mes i mig per el dia D, i tot i que ho tenim tot bastant preparat, el síndrome del niu comença a ser insistent. La Blanca viu amb la por de que no estigui tot llest pel gran moment. El fet que realment no puguem tenir una data segura complica molt les coses, perquè potser ens refiarem de que al gener tindrem temps de rematar les quatre coses que quedin pendents, però com la tremenda decideixi sortir abans del previst, haurem de córrer.

Aquesta setmana també hem tingut un altre tema estrella: el nom. Després de la visita de dijous passat, mentre celebràvem els 2.200gr de la patufa amb unes patates braves (si, ens hem proposat arribar als 2.500 abans de nadal), vam retrobar la llista de noms que ens agradaven al principi de l’embaràs. Fins ara el nom que ens agradava era Arlet, però al rellegir la llista va entrar-nos un altre cop el gusanillo amb Bruna. El vam descartar ràpid mesos enrere perquè la Blanca creia que amb un nom de color a la família ja n’hi havia prou. El Marc sempre ha defensat que això no passaria, i per a comprovar-ho, aquest cop vam decidir plantejar a diferents persones què opinaven sobre el nom. Ningú va dir res sobre el fet que fos un nom de color. Ara, es va muntar tal pollastre que ens va enganxar totalment per sorpresa.

Pels que no coneixeu massa la Blanca, ha heredat un mal hàbit familiar de dubtar sempre fins l’últim moment, i va faltar que la gent es rebotés en contra del nom per a aconseguir l’efecte contrari. Ara estem en plena disputa Arlet/Bruna.

Sempre ens quedarà la opció d’esperar a veure-li la carona per a decantar-nos per un o altre. Ara, si ens decidim per un nom abans del dia que neixi prometem solemnement no tornar a canviar-lo! Mentrestant, la nena seguirà creixent feliç i gordeta, totalment aliena al rebombori que el seu nom ha provocat a l’exterior.

 

31 setmanes: The Dress code

Seguim endavant en la recta final de l’embaràs! Aquesta setmana hem fet un altre avanç logístic, ja tenim la bossa de l’hospital pràcticament preparada. No us podeu imaginar com de complicat és preparar una cosa que d’entrada pot semblar tan senzilla. A l’hospital et faciliten una llista amb les coses de la famosa canastilla, és a dir, el què necessitaràs dur per la mare i per la nena. Però clar, quan llegeixes “4 jerseis de perlé, 2 ranitas, 2 peleles…” t’adones que no serà tan senzill…

I què fas per averiguar què és una ranita? doncs anar a una botiga de puericultura. Sí, aquells llocs on són experts en marejar la perdiu. I allà et diuen que no fa falta portar ranitas, que amb portar bodies ni ha prou! (Nota per no iniciats en el mundillo: els nadons es vesteixen amb dos conjunts: un d’interior i un d’exterior. Interior: bodies o ranita+samarreta, exterior: pijamet o conjunt) I clar, t’ho expliquen tan bé i et compren amb el típic xantatge emocional de “si compres ranitas el teu fill passarà fred cada cop que algú l’agafi”, i com que nosaltres volem ser uns súper pares doncs comprem bodies i oblidem les ranitas (que per qui no ho sàpiga, vindrien a ser com unes calcetes). Però clar, dies després ens assabentem que precisament et demanen ranitas perquè són molt millors per curar el melic, i clar, això implica comprar també samarretetes de cotó o batista. Doncs apa correm cap a una altra botiga a buscar el conjunt de ranita i samarreta. I ja que hi ets, preguntes pel conjunt d’exterior, que també t’han dit que ha de ser de dues peces, però de nou, a la botiga et recomanen que molt millor agafar pijames, que com que naixerà a l’hivern anirà més abrigadeta. I tu intentes convèncer la dependenta que ens han dit que millor dues peces, i ella que no, que li fem cas, que porta 30 anys en aquest món i sap perfectament que el millor és agafar pijames. Això si, oberts per davant! (Només faltaria, mare de Déu!).

I quan decideixes claudicar i agafar dos pijames i dos conjunts de vellut (“molt millor vellut! No veus que farà molt fred?!”) més els quatre bodies oberts per davant i dues ranitas i vàries samarretes de cotó per si de cas, quan ja ho tens tot et fan la gran pregunta: “Quina talla voleu agafar?”.

I aquí és on ens maten definitivament. Com se suposa que hem de saber quina talla farà la nena?! D’entrada la resposta és fàcil, la de 0 mesos, no? Però no, amics! No és tan senzill! Perquè tot i que va per mesos, l’important és mirar els centímetres! Hi ha talles 0 mesos de 50 cm, de 48, de 52, de 54… depèn de cada marca. I n’hi ha de més i menys amples. I clar, et diuen que si agafes la de 50cm, la més estàndard, per dir d’alguna manera, si neix una nena llargueta o grosseta, li anirà petit i llavors hauríem de córrer a comprar alguna cosa, i que a més, com que total màxim li duraria dues setmanes, no val la pena gastar-se els diners en robeta que durarà tan poc. I quan estàs decidit a agafar una talla més grosseta et vé inevitablement al cap què passarà si passa al contrari: i si és petiteta? Llavors semblaria un fantasma! I et diuen que li arremanguis, però no ho veus clar, perquè vols que la teva filla estigui estupenda el dia que neixi, i no que sembli en Harry Potter amb roba tres talles més grans del que li toca.

En resum, què has de fer? Doncs ni idea. Seria més senzill que et possessin una pila de roba al davant i amb els ulls tapats agafessis el que toqui a l’atzar. Total, acabaria sent el mateix perquè fins que no neixi no sabrem del cert com és la nena. I què hem fet? doncs agafar de tot, de diferents talles. Vaja, que portem tal caos que si algú de fora intenta entendre les mudes que hem preparat per l’hospital, no en serà capaç sense les nostres explicacions.

No patiu, la nena té roba pels primers dies, no sabem quina pinta farà, si de fantasma o d’adolescent que ha fet la crescuda durant les últimes setmanes. Ara, estem seguríssims que sigui com sigui estarà moníssima, d’això no tingueu cap dubte.

30 setmanes: seguim “tranquils”

Avancem una setmana més! I ara ja si que estem de ple en els dos últims mesos de l’embaràs! Des d’aquí ens auto enviem ànims pel que ens queda de trajecte!

Aquesta ha tornat a ser una setmana tranquileta, podríem destacar-ne que la patufa es va mostrant poc a poc com a una nena una mica punyetera… La Blanca es passa el dia queixant-se de les patades que dóna a les costelles, i de les nits de festa de la petita, però després no ho pot demostrar empíricament. Falta que algú posi la mà sobre la panxa perquè automàticament la nena es quedi quieta. Ben bé com el “1, 2, 3 pica paret”! I clar, així no hi ha qui se la cregui! Amb una mica de sort si l’enganxes calmadeta es pot arribar a notar el que nosaltres creiem que és un peuet, però és un bebé molt ràpid i en un moment ja l’ha tornat a amagar. El què dèiem, punyetera.

És clar que evidentment, quan està tranquil·la i les costelles no pateixen, apareix son pare disposat a trencar la calma a canvi d’una patada. Si, això feia molta gràcia al principi, notar que el reconeixia i tal. Però ara comença a ser menys divertit, sobretot a segons quines hores del matí. Des d’aquí fem (concretament fa la Blanca) una crida a tots els homes que avui dia “estan embarassats”: Si, els vostres futurs fills us reconeixen per la veu. Si, és realment molt tendre. No, no cal demostrar-ho continuament. A la vostra parella no li deu fer tanta gràcia.

Dissabte vam anar a buscar el matalàs a la botiga de puericultura on vam fer la llista, i quina va ser la sorpresa quan la dependenta ens va dir que teníem tres regalets per recollir! Ni recordàvem que havíem fet la llista de naixement! I si si, les anomenades tietes pueblerines ens han fet tres regals fantàstics i aprofitem per tornar a donar-els-hi les gràcies un altre cop! Ja us deixarem practicar amb els plats i els gots quan la nena comenci amb les papilles…

Mentre les setmanes avancen el programa de ràdio segueix endavant, per cert! I aquest dimarts s’hi entrevistava una llevadora, una doula i una mama que han aportat el seu punt de vista sobre el tema dels primers dies a casa amb un nadó. Ha sigut molt interessant, però a tot just dos mesos de parir, ens hem adonat que el pitjor està per arribar! I que si ara la Blanca es queixa de no poder dormir és perquè no sap el què li espera… Sabem que tothom passa per aquesta situació, i que estem biològicament preparats per el caos dels primers dies, però també fa por que la situació acabi superant-nos. Per aquest motiu ja estem començant a elaborar un protocol d’actuació pels primers dies, que bàsicament consistirà en plantar un cartell a la porta de casa demanant un tupper de menjar a canvi de poder veure la nena, comprar dues tones de càpsules Nespresso (o coca cola en el cas de la Blanca), i deixar les ulleres a la tauleta de nit per no haver de veure com la brutícia s’acumula per tota la casa.

I finalment hem acabat les classes pre-part! Tothom diu que són taaaan interessants i necessàries, i si que ho són, però també s’han fet molt llargues. Ara teòricament ja estem preparats pel part i lo que nos echen, s’haurà de veure si d’ara al gener no ho hem oblidat tot, és clar.

29 setmanes: simplement, una més.

I deixem enrere el segon trimestre encarant la setmana 30, que ja són “palabras mayores”!

No ha sigut una setmana especialment emocionant ni productiva. No hem comprat res, ni hem tingut visita amb cap metge, ni res. Simplement hem avançat una setmana.

Bé, de fet si que hem tingut una visita al metge, perquè el Marc va decidir dislocar-se el dit petit jugant a bàsquet, i ara tenim una bonica estampa a casa. Entre un que no pot fer anar la mà i l’altra, que entre ciàtica i cames cansades sembla una vella de 80 anys,  no en fem un de bo. Esperem arribar en millors condicions al gener…

Durant aquests mesos, i com ja vam comentar en un post anterior, ens ha sorprès la quantitat de persones que ens han dit que també els agradaria ser pares, però que no acaben de llençar-se per diferents motius. A nosaltres sempre se’ns queda una cara una mica de tontaines quan algú ens diu que els fem enveja, perquè de fet tenim més por que ningú. Fa pocs dies el Marc deia que estàvem a punt d’escriure un punt i a part. Hem d’assumir que mai més serem dos, que en només dos mesos tindrem una personeta que dependrà de nosaltres en tots sentits. És una veritat com un temple que fa una por terrible. Però no per això no deixa de ser la cosa més fantàstica que hem viscut fins ara. Tenim por, si. Però també moltíssima il·lusió. I ens agradaria que tota aquesta gent que dubta, que no ho veu clar, que no sap si és el moment, es llencés. I no només perquè l’Arlet necessita amiguets, que també, sinó perquè us assegurem que ningú es pot arrepentir d’engegar un projecte així. A més, estem segurs que tothom està mínimament capacitat per ser pare.

I sinó mireu el baby boom que estem vivint! I parlem de celebrities, no de gent propera. Els últims a apuntar-se al carro han sigut la Pilar Rubio i el Sergio Ramos, si aquests dos poden ser pares…qui no?! L’Arlet tindrà de compis als fills del Carles Puyol, de la Carbonero & co, de la Carlota Casiraghi, de l’Iniesta, l’Amaia Salamanca, etc. Ara, que nosaltres ja hem decidit que el més amic de tots serà el George Alexander. No és que siguem especialment partidaris de la monarquia, però vaja, tot sigui pel futur de la nostra nena. God saves the Queen!

O sigui que missatge dirigit a tots aquells que pogueu estar plantejant-vos el tema de ser papis: ENDAVANT! Nosaltres us deixarem tots els trastos que faci falta i us ensenyarem com es canvien els bolquers tan aviat com en sapiguem nosaltres. No espereu que arribi el moment perfecte perquè creiem poder afirmar amb tota seguretat que no existeix.

Doncs apa, ja teniu el sermó! Mentre us acabeu de decidir nosaltres seguirem avançant setmana rere setmana. Teniu fins l’abril del 2014 per posar-vos a donar a l’Arlet companys de classe, no us entretingueu!

28 setmanes: anem preparant el niu!

En la setmana 28 hem fet un pas logístic important! Ja tenim l’habitació de la nena a casa! Dijous van venir a portar el llit de baranes convertible (regal dels avis) i l’armari i ara ja podem anar omplint calaixos i prestatges amb les coses que fins ara s’amuntegaven a l’habitació de convidats.

Ja tenim un calaix amb la robeta que hem de dur a l’hospital per quan neixi, només falta rentar-la i posar-la a la bossa i ja estarem llestos per sortir pitant quan toqui! També hem intentat endreçar la robeta que ens han anat deixant, però es fa complicat perquè no sabem massa com classificar-la. De 0 mesos a un calaix? o també hi posem la d’1 mes per si de cas la nena neix gran? i la de 0-3 mesos a l’armari o en una caixa guardada per quan toqui? Preguntes molt profundes que tenen a la Blanca hores davant les portes obertes de l’armari mirant la barra d’on pengen vestits diminuts submergida en els seus pensaments per intentar resoldre aquest tetris.

Aquesta setmana també hem rebut un altre regal de l’altre avi, que ens va portar la motxilla porta-nadons per poder anar amb la nena a passejar sense haver de dur tot el trasto del cotxet. És molt pràctic tot i que creiem que haurem de practicar una mica abans no sapiguem com funciona… Per què totes les coses del món de la puericultura són tan complicades?! Cada objecte és un món, cada dia aprens un nom nou i et donen un consell diferent. A cada botiga que entres et venen l’objecte que a l’anterior t’han dit que per res del món. Si els nens vinguéssin amb llibre d’instruccions hauríem d’anar comprant els fascicles anys abans per estar mínimament preparats!

Dissabte vam tenir nova sessió de classes pre-part. Tocava parlar del moment del part. En fi, no cal explicar massa res, el resum és que es pateix molt però quan tens la nena t’oblides de tot. No necessiteu saber més.

I durant aquesta setmana també hem conegut les noves dades de l’Idescat i ens hem endut una bona sorpresa. Nosaltres que vam escollir Arlet perquè era un nom que trobàvem original, però pel que es veu molts més pares pensaven igual i també l’han escollit fent-lo pujar fins al 16è nom de nena més posat! Ja intuïem que era un nom que agradava molt més del que ens pensàvem, però ara s’ha confirmat. I això són dades de fa dos anys, prepareu-vos perquè quan surtin les del 2013 o 2014 les Arlets dominaran el món! (i de fet, com molt sàviament ha dit algú, fins que no neixi podem canviar d’opinió…).

El momentas de la setmana, sense cap mena de dubte i guanyant de tros a altres possibles candidats, va ser quan diumenge vam demanar a la Núria i en Pol, futurs tiets, si volíen ser els padrins de la baldufa. Tot i que pot semblar una minucia sense importància, va ser un moment molt maco i emotiu. Cadascú ho va expressar a la seva manera, un amb una abraçada molt forta i l’altre ofegant-se amb el pastís de crema. Ara els fa molta il·lusió, serà interessant comprobar si això es manté quan vegin els preus de les palmes i les mones de pasqua… Però vaja, estem segurs que seran uns padrins estupendíssims!

 

 

 

27 setmanes: últims tres mesos!

I ja hem acabat el segon trimestre! Ahir mateix vam encetar el tercer i ho vam fer amb visita al metge. Allà vam tornar a veure la baldufa, que ja fa 38 cm i pesa 1200 gr. Ens van dir que està estupenda, tot i que ens vam endur un petit ensurt quan la doctora va veure una cosa que no li va acabar de fer gràcia i ens va enviar amb l’ecògrafa de seguida, qui ens va dir que simplement era un intestí, normal i corrent. Per sort tot va quedar en aquesta anècdota tonta!

Aquesta Castanyada ha sigut l’última que estarem els dos sols, i ho hem celebrat atiborrant-nos a barbacoes i panellets. Ara venen unes setmanes de castedat per preparar el cos per les festes de nadal, ja que som conscients que serà complicat que la Blanca renuncïi als galets i els canelons i més ara que ens han confirmat que no té diabetis gestacional ni coses d’aquestes rares que agafen les embarassades. Total, que per un cop a la vida que es pot menjar “per dos” sense tenir remordiments, no ens n’estarem!

Dissabte vam començar les classes prepart. Tot el que t’expliquen és molt interessant i pràctic, tot i que una hora i mitja de classe teòrica els dissabtes a les 10h del matí es fa complicada d’aguantar. Però segurament el pitjor és el que va darrere, una hora i mitja de classe pràctica amb una fisioterapeuta que ens ensenya estiraments, exercicis, posicions i mil tècniques per evitar dolors d’esquena, de ciàtica, per al moment del part, etc. I aquí si que ja la situació passa a ser surrealista! Veure tot d’homes amb cara de “què c**** faig aquí?!” ajudant a les panxudes de les seves parelles a botar sobre una pilota gegant, o intentant fer un massatge per les cames cansades sense perdre la dignitat és realment tot un espectacle! La Blanca creu que seria molt més útil si els ensenyéssin a aguantar insults i apretades de mans com les que rebran a la sala de parts el dia de la veritat, però vaja, no interferirem en el pla d’estudis marcat. La setmana que vé toca explicació del part. Que no ens passi res!

Divendres l’Arlet va tornar al Camp Nou a insultar pericos animar al Barça i el partit va ser tan sumament aborrit que va aprofitar per fer una bona migdiada. Deu ser la nit que ha estat més tranquila en les últimes setmanes, perquè la veritat és que ara ja comença a ser complicat dormir tota una nit sencera i això que la nena encara no ha nascut! Sembla que les 5 del matí és un bon moment per practicar spinning aquàtic i les patades són tan fortes que no hi ha qui dormi! Algú ens ha comentat que la natura és tan savia que ja et va acostumant al què t’espera… I ara que comencem el compte enrere és bo anar-se mentalitzant pel canvi tan gran que ens vé a sobre!

26 setmanes: Les nenes són dels pares, però les vesteixen les mares

Deixem enrere ja la setmana 26 i comencem la última setmana del segon trimestre! Ja estem de 6 mesets i l’Arlet està cada dia més i més a prop.

I com que ja s’acosta el dia, i comença una època en què tothom et diu “Hauríeu d’anar preparant les coses eh, es pot adelantar…” doncs vam decidir anar a fer una mini llista de naixement a una botiga de Centelles. Bé, vam decidir fer-la però només hi va anar la Blanca, perquè el Marc va preferir passar la tarda al Camp Nou veient el Barça-Madrid. I sort que ho vam fer així…perquè per deixar més o menys enllestida una llista de 15 cosetes van fer falta més de tres hores! I aguantar tres hores escollint arrullos, termos, trones i sucedànis es una activitat per la qual la majoría d’homes no estan programats.

Tot i no ser-hi el Marc, la Blanca va respectar els seus gustos i va demanar a la noia que l’atenia que no li ensenyés coses de color rosa. Va escollir una manteta blanca, uns llençols de colors, una trona blava, etc. Ara, quan va arribar el moment de triar la robeta per l’hospital (el que se’n diu canastilla, perquè aneu anotant) la Blanca va exclamar “ara si! ensenya’m rosa, llaços, flors, volants i el que sigui!”. Potser la trona serà blau elèctric, però ja podeu estar segurs que la Blanca vestirà amb algun detallet més, diguem-ne, cursi-femení, la seva filla. La frase exacta va ser “jo la pareixo, jo la vesteixo”. Amén.

Tampoc us penseu que anirà vestida a l’estil Sissí emperatriu, els quatre conjunts escollits són discrets i només tenen algún toc “de nena”. Al final del post us pengem la fotografia del que ara per ara si no hi canvis, serà el seu primer conjunt.

A més, aquesta setmana també ens han deixat un bon munt de robeta que ens anirà de perles! La veritat és que tenint en compte que en dos setmanes creixen molt, no fa especial il·lusió gastar-se els diners en vestidets que duren dos dies i valen 50€!

I finalment hem acabat de pintar la seva habitació! Ara només falta esperar que arribin els mobles i acabar de convèncer els tiets per a que vinguin a fer un dibuix ben xulo a la paret.

Ha acabat sent una setmana bastant plena d’emocions! Avui la Blanca ha començat les emissions d’El Petit Indi a Ràdio Rubí i fins a última hora ha anat molt de cul amb la preparació, però el resultat ha sigut bo! Hem tingut entrevistes molt interessants i uns convidats súper entregats i xerraires. El programa ha sortit molt bé per ser la primera experiència una mica seria en el món radiofònic 🙂

Seguint els consells d’una amiga psicòloga, estem duent a terme un experiment amb la patufeta que consisteix en posar-li cada dia la mateixa cançó en un moment en què la Blanca estigui tranquila. D’aquesta manera, quan neixi i escolti la mateixa música, l’ajudarà a relaxar-se i tranquilitzar-se. Nosaltres hem decidit fer-li escoltar la BSO de la pel·lícula Up! i des de fa unes quantes setmanes ho estem provant. El moment d’aquesta setmana va ser una nit en què durant la sessió de musicalització la nena va decidir que ja estava farta i va començar a donar patades directament sobre els auriculars que havíem posat sobre la panxa. No sabem si això vol dir que no li agrada la música que hem triat, si és que aquell dia no tenia ganes de festa o si pel contrari, és la seva manera de demostrar-nos que ens agraeix l’esforç que fem per iniciar-la en l’educació musical. Haurem d’esperar tres mesos per poder fer la prova i saber si la cançó realment li agrada o la odia a mort.

25 setmanes: petits canvis

Estem a punt d’entrar al 3r trimestre! Les setmanes passen cada cop més ràpid i ara parlar del part comença a tenir més sentit que mesos enrere. De moment no tenim por, però tot arriba.

Aquesta setmana ha tornat a ser mogudeta a nivell mèdic. Dijous passat els ronyons van atacar de nou i aquest cop ho van fer amb un còlic preciós que ens va fer estar fins les 2h a urgències. A més, feia un parell de dies que l’Arlet havia decidit quedar-se quieta i començàvem a impacientar-nos. Per sort tot està correcte, la nena simplement és punyetera i amb el còlic…paciència!

Ara, aquest petit contratemps ens ha servit per veure una cosa clara. Un hospital, per molt maco, pijo, net, brillant i per moltes ecos en 3D que et facin, no implica que sigui una garantia de bona atenció mèdica. I nosaltres això ho hem viscut en primeríssima persona. Fins ara portàvem l’embaràs a cert hospital de Barcelona molt gran i molt nou i molt maco on només entrar a la visita et fan una ecografia estupenda, veus la nena en 3D tota mona ella obrint la boca, et pregunten si tens alguna consulta, i et dónen hora pel mes vinent. Però clar, nosaltres som de la opinió de que a la consulta del metge no hi vas a preguntar, sinó a que t’expliquin, que per alguna cosa són els que en saben del tema. I si a més resulta que tens una urgència i et diuen que fins una setmana després no sabran resultats, i a sobre després t’assabentes que no són massa practicants del pell a pell (pels inexperts, ja us ho explicarem més endavant), doncs tot plegat fa que acabis dubtant de si estàs al lloc correcte.

Total, que hem canviat. Hem iniciat la setmana 26 amb una visita a un altre hospital que ens ha convençut molt més, i on no fan ecos en 3D, però en canvi s’asseguren de fer-te una eco al ronyó per descartar problemes.

Per sort no tot han sigut maldecaps mèdics aquesta setmana! I una molt bona notícia és que la Blanca engega nou projecte radiofònic a Ràdio Rubí amb “El Petit Indi”, un programa sobre… adivineu què? doncs si, embarassos. Bé, de fet és sobre puericultura i maternitat. Cada dimarts de 13h a 14h en directe (perdoneu per l’spam, és inevitable), juntament amb la Txell presentaran un programa que tractarà cada dia sobre un tema diferent relacionat amb el fet de ser pares des del moment en què una dona es queda embarassada. Per la Blanca serà una manera d’estar ben informada, i segur que ajudarà a viure l’embaràs al 100%, per la Txell serà un primer contacte amb el mundillo. Bé, no, de fet serà el segon contacte…

I és que a la Txell també li ha tocat fer de GPS i acompanyar la Blanca a la visita al nou hospital (sinó ho hagués fet a hores d’ara la Blanca seguiria perduda entre la Unitat de trastorns del son i Endocrinologia). Com a recompensa ha conegut l’Arlet en primera persona, tot i que avui l’únic que hem pogut veure és una demostració pràctica de com tocar-se la cara amb els peus.

El moment de la setmana s’ha concentrat en un sol instant, quan a urgències un dijous a la nit i després de massa hores patint, una llevadora et diu que la nena està bé, que simplement està molt còmoda estiradeta sense moure’s. I quan tot i tenir un dolor de còlic insuportable i portar tres hores en una llitera lligada a un monitor morta de cansament, tots els mals desapareixen. Primers indicis d’allò que diuen que ser mare és posar el teu fill per davant de tot, fins i tot sense adonar-te’n. Si ella està bé, la resta estarà bé.

24 setmanes: “Les nenes són dels pares”

Per fi s’ha acabat la setmana tràgica! Tornem a estar actius i a tope. Encetarem la setmana 25 amb energia acumulada!

La setmana 24 ha tingut premi, perquè dijous vam tenir visita i vam poder veure l’Arlet una altra vegada! Aquest cop no ens van dir mides, però ara ja pesa vora 600 gr i l’augment de pes es nota en les patades, que cada cop són més evidents i més fortes. Al final del post us deixem una de les ecos en 3D. (Indicacions per entendre-la: és un primer pla de la nena, que està mirant cap a l’esquerra amb les mans sota la barbeta). Ja comencem a sentir comentaris sobre a qui s’assembla i de moment tot apunta a que és clarament filla de son pare. S’accepten apostes.

I sembla que la relació amb el Marc no es limita només a l’aparença física. la Blanca està convençuda que la nena reconeix la veu del seu pare cada vegada més. Podria ser simplement casualitat, però quan després d’hores la Blanca i la panxa senten la veu del Marc, la petita s’activa a tope! Suposem que és la seva manera de dir-nos que el reconeix, perquè no ho fa amb ningú més. I és clar, òbviament el pare està infladíssim de l’orgull, per tant seguirem pensant que és així.

I també sembla que li tira més el món de la faràndula que els esports, per exemple. Durant l’estrena de l’obra de teatre “À la ville de…Barcelona” no va parar quieta ni un minut, mentre que ni amb el Barça ni amb els partits de bàsquet del Marc s’immuta. El que si que està clar és que té sang catalana a tope, perquè igual que va fer el dia 11 de setembre revolucionant-se al escoltar els tertulians de 13TV, sembla que també va interessar-se força per la visita al Born CC. Tot i que ens hauria estranyat que ens sortís una filla amb tendències hispano-casposes, sempre és tranquilitzador saber que la terra tira!

I seguim rebent regals que ens fan moltíssima il·lusió! Aquest cap de setmana ens ha arribat un “kit d’emergència” molt útil des de Granyena de Segarra, on viu una futura amigueta de l’Arlet que tot just té dos mesets i és una nina! Per nosaltres un “kit d’emergència” hauria de dur ibuprofens, taps per les orelles, pastilles per dormir, Red Bulls, etc, però es veu que no. Hi inclou bolquers, tovalloletes, un pijamet, unes tisoretes per les ungles que sembla que no hagin de tallar res, espongetes, xumets, i el primer peluix de l’Arlet. En fi, els conceptes canvien quan hi ha una criatura en camí i gràcies a regals com aquests comencem a mentalitzar-nos del que ens espera. A més, esperem tenir ben aviat l’habitació de la petita, perquè en breu serà o els trastos de la nena o nosaltres!

Sens dubte el moment de la setmana 24 va ser la visita al metge on vam poder tornar a veure la petitona. Encara que no faci gracietes, ni es mogui, ni es posi un ditet a la boca, a nosaltres se’ns cau la baba com a dos tontos. Ja esperem amb moltes ganes la setmana 28, quan podrem reobrir el debat de a qui s’assembla amb més proves gràfiques. Mentrestant, ens conformarem contemplant la eco (que ja tenim penjada al menjador) amb la boca oberta, com si no hi hagués res més bonic al món.